Arrels vives

La ufana de la primavera catalana i els brots d'esperança en la llibertat nacional s'aviden amb la saba que puja de les arrels de la cultura popular. Ho copsaren 13.000 persones entusiastes fa una setmana al barri barceloní de Sant Andreu. Hi acudiren atretes per la I Mostra del Patrimoni Immaterial. Les 130 associacions aplegades en la trobada (geganters, diables, dansaires, bastoners i altres moviments) no necessiten la promoció mediàtica per convocar gent d'arreu. En tenen prou amb la comunicació directa i, d'uns anys ençà, amb les xarxes socials. Són activistes de la cultura d'arrel que, tret dels castellers, no sovintegen en l'agenda dels mitjans clàssics. El bosc de l'independentisme integrador de tota mena de cultures no ens deixa veure els arbres del catalanisme germinador.

Cal conjuminar tradició i esperança. La tradició sense esperança és una arrel morta. L'esperança sense tradició no germina. Ho deixaren escrit els profetes de la catalanitat plena, i ho renoven amb els seus cants algunes corals. La balanguera de Joan Alcover i Amadeu Vives sap que “la soca més s'enfila com més endins pot arrelar”, i “de la nostra primavera sap on s'amaga la llavor”. Confiava Josep Maria Folch i Torres, amb música de Francesc Pujol, que la profecia del Sant Jordi alliberador es complirà “quan els rosers faran florida”. Als tallers de sardanes, a Sant Andreu fa set dies i en el programa El país a l'escola, nois i noies s'esplaien en el patrimoni immaterial d'aquests valors.