Tribuna
En Manel Armengol i jo
Els últims dies s'ha parlat del fotoperiodista Manel Armengol pel desnonament de què estava a punt de ser objecte (un entre tants) per no poder pagar el lloguer del seu pis de Barcelona, a causa de la baixa pensió de jubilat que percep (una entre tantes, també). Al seu domicili guardava el seu voluminós i valuós arxiu fotogràfic, quaranta anys de feina, que s'ha pogut salvar in extremis gràcies a una ràpida denúncia del periodista Jordi Rovira al diari Report.cat del Col·legi de Periodistes, com va anunciar El Punt Avui el 20 de gener. Entre el 1968 i el 1972 vaig ser company d'estudis de Manel Armengol a l'Escola de Periodisme de l'Església, de Barcelona, i uns anys després, els primers mesos del 1976, vam retrobar-nos a La Hoja del Lunes, ell fent fotografies i jo informació escrita.
Algunes d'aquestes fotografies –ara ja històriques pel temps passat i per la dimensió internacional que van tenir– van ser preses, justament, l'1 i el 8 de febrer de 1976, ara fa quaranta anys, durant les dues grans manifestacions que l'Assemblea de Catalunya va organitzar a Barcelona per reclamar l'amnistia per als presos polítics del franquisme. Per circular ràpidament per Barcelona, i alhora poder escapar-se també de pressa dels “grisos”, Armengol ho feia amb vespa, darrere de la qual anava jo, que observava a curta distància, per a la crònica que havia de publicar-se l'endemà, com el fotògraf captava, al Passeig de Sant Joan o allà on fos, les imatges dels policies bastonejant els manifestants, entre els quals la gent dels Captaires de la Pau, que tenien sempre al capdavant Lluís M. Xirinacs i Ferran Garcia Faria. Recordo aquelles escenes i jo mateix corrent pel passeig de Gràcia i la Diagonal o entaforant-me en algun bar per protegir-me de les bales enemigues. Al cap de pocs mesos, per Sant Jordi d'aquell any, vaig incorporar-me com a redactor de l'Avui i, mentre Armengol documentava gràficament, per a diaris i revistes d'aquí i de fora, molts dels aspectes d'aquella transició política, jo ho feia escrivint en aquest diari –successor d'aquell– altres tants aspectes, sobretot els ecològics, d'aquells temps. N'ha quedat el que n'ha quedat (jo també disposo d'un arxiu considerable, com altres companys del remenament ecologista), pero lo nuestro es pasar, com deia Machado. I tant que és passar, la llàstima és que el que ens queda, mentre vivim, com denuncia el mateix fotògraf, és “una escarransida pensió de jubilat que no dóna per a més” i si, a sobre, ve la crisi, que ha afectat tant el sector periodístic, com bé sabem, llavors ja... Manel afegeix que “és un problema de molta gent de la meva generació”. Ja pots ben dir-ho: tenim una edat similar i, laboralment, hem passat per tràngols semblants. Laudatio Si, que diria el Papa.