L'arbre dels somriures

Fa un parell de setmanes, a la Galeria d'Arcadi Calzada a Olot, s'hi presentava una obra bellament original i curiosa. La seva autora, Michelle Vert-Nibet, exalcaldessa del Pertús (cantó francès), és una gran amiga de l'escultora olotina Rosa Serra i aquesta va ser, segons sembla, la que va animar Michelle a presentar-la a la capital garrotxina.

Es tracta d'una escultura que representa un arbre que en lloc de fulles té llavis, i la Michelle li ha posat el nom de l'encapçalament: L'arbre dels somriures. La presentació es va fer al vestíbul de la galeria i al peu de l'ampla escala que mena cap a la sala principal, i els assistents estàvem com en una graderia, de manera que se sentien molt bé els parlaments i la perspectiva visual no era impedida per ningú que tinguessis al davant.

La Michelle, que estava radiant, va tenir paraules d'agraïment per a tothom, va esmentar molt emocionada la seva llarga i gran amistat amb Rosa Serra, i ens va explicar la curiositat que podríem qualificar de multicultural: resulta que com a ajudants en el seu arbre-escultura-monument ha tingut tothora un argentí, un basc i un xinès; ella és de la Catalunya Nord i presentava l'obra al cor de la Garrotxa. A més, la història d'aquesta escultura està lligada en el calendari amb els horribles atemptats del 13 de novembre a París i l'autora explicava que es va trobar, precisament aquell fatídic dia en què havia d'acabar l'obra, en la disjuntiva de si continuava el projecte o el deixava córrer; perquè presentar un arbre que somriu enmig del dolor i la tragèdia –va dir– no li semblava pas el més adient. Finalment va decidir que sí, i l'arbre és un homenatge a les víctimes innocents d'aquella barbàrie, que vol mostrar la unitat de la civilització i la bondat enfront d'allò que és negatiu.

Hi havia molta gent del nord, a la presentació: amics de la família Vert-Nibet, fotògrafs, l'alcalde de Ceret (que ens va cantar a capella unes magnífiques Muntanyes del Canigú –així ho pronunciava), la prefecta de Perpinyà senyora Josiane Chevalier… i també gent més de casa nostra com alcaldes, caps de policia, amics i artistes diversos. Al final (i ho vam parlar amb la Rosa Serra), coincidíem tots en el dolor d'un gran absent, que aquí a casa de l'Arcadi també va ser molt important: hi faltava el nostre estimat Xavier Carbonell, el pintor més universal que ha tingut mai la capital de la Garrotxa.