Opinió

Tribuna

Ponts de metàfora

“Si fos pels que els reivindiquen, faltaria territori o sobrarien ponts

Es fan i des­fan actu­al­ment més mer­cats medi­e­vals a viles i ciu­tats cata­la­nes que es varen fer en tota l'edat mit­jana. La mateixa apre­ci­ació m'assalta ara quan escolto i lle­geixo, per boca i ploma de gene­ra­dors d'opinió, la solució màgica de posar un pont a les nos­tres vides per tran­si­tar més fàcil­ment per aquests pai­sat­ges sem­brats d'entre­bancs. M'explico.

Remun­tem-nos dos anys enrere, al febrer de 2014, quan el comte de Godó, Javier, va orga­nit­zar un sopar a casa seva amb l'encara príncep Felip i els inte­grants del fòrum Pont Aeri per inten­tar “esta­blir ponts entre Cata­lu­nya i Espa­nya” (titu­lar de La Van­guar­dia). Aquell mateix any, a l'octu­bre, Mari­ano Rajoy emprava el català públi­ca­ment i per escrit en un llarg arti­cle que ser­via per donar la ben­vin­guda a l'edició .cat d'elpais.com: “Els ponts del diàleg” era el títol, també es citava “la gran ploma de Gaziel” i con­te­nia fra­ses de l'estil “volem donar vigència a aquests ponts del diàleg que se sus­ten­ten sobre els pilars de la llei”.

Però la sobre­ex­plo­tació de la metàfora s'ha fet abu­siva aquest any pas­sat, espe­ci­al­ment d'ençà les ple­bis­citàries. L'Ara titu­lava el novem­bre una infor­mació d'aquesta manera: “Mas, davant dels Nobel de la Pau: «No més murs, sinó ponts per la lli­ber­tat».” Fins i tot “La CUP i JxSí refan ponts”, segons el digi­tal elMón.​cat del desem­bre, o al mani­fest de suport a Duran: “Neces­si­tem polítics i par­tits que bas­tei­xin ponts de diàleg i nego­ci­ació.” La dar­rera apor­tació a l'engi­nye­ria que ens ocupa l'ha posat Miquel Iceta fa deu dies: “No volem fronts, volem ponts.”

La con­ta­mi­nació lingüística està impreg­nant altres àmbits del dia a dia menys pro­saics; a qua­tre colum­nes, a por­tada, per expli­car com tre­ba­lla el con­sell de savis de la comu­ni­tat gitana de Figue­res, l'edició giro­nina d'El Punt Avui obria amb un rotund “Cons­truint ponts de diàleg”. I per si no en tinguéssim prou, cap­fi­cats com està tot­hom a bas­tir-los de tota mena i mate­rial, va i surt “l'home que cons­truïa ponts” Manuel Milián Mes­tre (pre­sen­tat així en aquest diari) i publica el lli­bre Els ponts tren­cats i afirma que “sense ponts no hi ha política, hi ha gar­ro­ta­des!”.

FArt!, de tants ponts de metàfora, amb el del pes­se­bre per sal­var el paper de plata en fem prou (ep!, ahir va ser la Can­de­lera)... Esta­blir, sus­ten­tar, cons­truir, refer, man­te­nir, voler, bas­tir... que fàcil (i gratuït) que resulta aixe­car infra­es­truc­tu­res en aquest país. Si fos pels que els rei­vin­di­quen, fal­ta­ria ter­ri­tori o sobra­rien ponts.

Pos­si­bi­li­tats de ser con­crets ja n'hi ha, ja: esta­blir un pont real amb els refu­gi­ats, res­tau­rar el pon­tet del Dia­ble de Torà (Segarra), cons­truir la pas­sera sobre el riu Onyar a Mas Ramada (Girona), recons­truir el pont del Dimoni sobre el Güell a Santa Eugènia de Ter (Gironès)...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia