Eurodepressió

Un fantasma recorre Europa. I no és el del comunisme. És el fantasma de la depressió. O de l'eurodepressió, més aviat. 48 hores a les institucions europees serveixen per constatar l'estat d'ànim baix, afeblit, pel qual passa la construcció europea. Un projecte polític tan apassionant i necessari com inexplicablement gris. A Europa li falta un cap de màrqueting. O més Erasmus.

Sigui com sigui, les receptes per mirar de sortir de la crisi econòmica han passat una factura política tan dura que han fet créixer l'euroescepticisme fins a extrems perillosos. Però no ha estat només l'austeritat, el problema. D'entrada, perquè la crisi no ha acabat. L'any 15 ha passat sense pena ni glòria, però el 16 manté núvols a l'horitzó: la Xina no creix com creixia, el baix preu del petroli és un ganivet de doble tall i el deute italià o espanyol, en funció de les variables i amb els Estats Units apujant tipus, es pot fer impossible de tornar. Europa encreua els dits perquè no plogui. I parlem d'economia, no del temps. El debat ja no és sobre com sortir de la crisi, sinó sobre com sobreviure. I el problema és que no se sap com sobreviure. La UE està en un pla neutre, sense tanta política d'austeritat, amb un tímid expansionisme, però sense timoner. Perquè la gran coalició, apunteu la dada ara que tant se'n parla a Madrid, no funciona en els temes econòmics. El comissari econòmic Pierre Moscovici, socialista francès, vol més flexibilitat. El comissari per l'euro Valdis Dombrovskis el vigila. Hi ha una fractura nord-sud i dreta-esquerra. Però també est-oest. Perquè de la crisi econòmica s'ha passat a una policrisi, amb el drama dels refugiats al capdavant, el fracàs de la trobada d'Amsterdam amb la recuperació dels controls fronterers i el possible final de Schengen, i la por del Brexit, la sortida de Londres, a la cantonada. Hi ha risc de col·lapse soviètic de la UE. Que, paradoxalment –perquè a Europa li falta legitimitat democràtica–, es pot trencar a les urnes si un dia guanyen els euroescèptics.