El quart desafiament

Després de rebre l'encàrrec reial de provar sort en la investidura, Pedro Sánchez va llançar-se al rogle de la premsa dimarts al vespre per aclarir-los per què s'hi atreveix. El candidat del PSOE va presentar al sofert gremi de la tecla –que santa Tecla ens empari– un decàleg complet de bones intencions. Amb l'ajuda de “les forces del progrés”, de les quals només queden exclosos el pèrfid Rajoy i els malvats separatistes, Sánchez va desgranar una sèrie de “desafiaments” als quals farà front amb l'ajuda de Déu, el permís de l'autoritat i si el temps ho permet. El resum ràpid del seu full de ruta –ací qui no en té un és perquè no és res– es defineix per disparar la despesa pública sense que augmentin proporcionalment els ingressos. Pedro Sánchez va tenir la reconsagrada barra de referir-se a la llei de dependència –per millorar-la, diu–, un text que va aprovar Zapatero i que ha quedat en suspens per falta de patrocinis. Que fàcil és vendre fum als incauts. El primer desafiament del líder del PSOE serà combinar la bilis de Ciutadans amb la de Podemos, dos partits que fins ara s'han proclamat incompatibles. Sort, maestro. El quart desafiament de Sánchez mereix un esment darrer i a part. Quin és aquest desafiament? “Catalunya.” Caram! Pedro Sánchez repeteix la salmòdia de Rajoy: integritat territorial, igualtat dels espanyols, aplicació de la llei. Però ofereix “diàleg”. És a dir, confia a marejar els catalans i fer-los perdre una mica més de temps. Tres-cents anys, si es deixen.