Quin govern, a Espanya?

Diuen totes les llengües cortesanes o irreverents a Madrid que Mariano Rajoy s'ha encès com una mona. Que no entén com és que sa majestat Felip VI ha encarregat a Pedro Sánchez que miri de fer govern. I què volia, el gos del senyor Hortelano? Una volta de consultes més, fer rodar la roda, inquietar molt més els mercats financers internacionals i fer-se valdre enmig del caos. Això, o noves eleccions. Amb el permís dels mateixos mercats internacionals, no cal dir-ho. No se n'ha sortit. Rajoy no se'n surt si no és amb majoria absoluta. I amb majoria absoluta se'n sortia com se'n sortia. S'ha començat a aplicar, per cert, la reforma educativa del senyor Wert? Tampoc se'n sortirà Felipe González, que vol un govern de vells savis amb el suport parlamentari del Partit Popular, el PSOE –que és el seu, encara– i Ciutadans. Els “vells savis”, sense perdó, fan pudor. Pudor de tecnòcrata absurd. I pudor també del mateix González. I què vol Pedro Sánchez, contra Felipe, no cal dir-ho? Un govern seu i fàcil. Ai, caram! Amb el vot a favor de Ciutadans i l'abstenció de Podemos. I un programa pactat que hauria de superar les contradiccions més insuportables. Demanar és fàcil. Encara queda per saber què vol el PSOE, però no se sap, perquè, en realitat, no saben què volen. Potser tornar a eleccions. O fondre's. O tornar a nàixer. L'Espanya d'aquests dies fa una mica riure i molta por. Riure fora i por dins. Potser per això Rajoy carrega contra els catalans. Perquè vol continuar fent por i rialla.