Campanes? Parlem-ne (més)

Curem-nos en salut. U. N'hi ha que som de son lleu­ger i sem­pre que hem de dor­mir en llit estrany –viat­ges, domi­ci­lis ali­ens– ens posem a les ore­lles els barats i eficaços taps d'escuma o de sili­cona que dis­pen­sen a les farmàcies; es tracta de reduir l'hipotètic i incon­tro­lat soroll de cami­ons, cam­pa­nes o veïns que es pugui pro­duir. És a dir que, feta aquesta pre­venció –que reco­ma­nem amb devoció als insom­nes situ­a­ci­o­nals–, dor­mim tot i ser per­cu­dits per una pluja de deci­bels impre­vis­tos. Dos. Som par­ti­da­ris de man­te­nir for­mes de vida con­su­e­tu­dinàries, aques­tes que ens donen un poc d'equi­li­bri men­tal en la nave­gació diària, que ens faci­li­tin un cert aplom enmig del tem­po­ral de can­vis que ens faci­lita el circ de la quo­ti­di­a­ni­tat. Ep!, sem­pre que aques­tes tra­di­ci­ons no arri­bin a entrar en con­flicte amb això que en diem civi­lit­zació, con­fe­gida pels homes al llarg de dècades. Recor­dem només que els toros i les cabres vives llençades dal­ta­baix d'un cam­pa­nar són tra­di­ci­ons, com encara ho són l'escla­vi­tud o l'ablació del clítoris. Assen­tats els prin­ci­pis per­so­nals, als que han vis­cut molts anys entre cam­pa­nars o rellot­ges de paret pri­vats, les bata­lla­des con­tun­dents i el pic i repicó de les repe­ti­ci­ons sabem que els bres­so­len el son; a la meva àvia, quan se li parava el sever i enèrgic rellotge de pèndol, tripa i pes, regal de casa­ment, li cos­tava de dor­mir. Altra­ment, tota moneda té la seva creu: qui es fica en llit pro­per de cam­pa­nar i no té l'oïda ave­sada als tocs –o als cami­ons sor­tint d'un semàfor pro­per a la fines­tra– nou de cada deu no poden dor­mir. Si els cli­ents d'un hotel, oca­si­o­nals recep­tors noc­turns d'un tem­peri al qual no estan habi­tu­ats, anul·len reser­ves, què tenim? Per una banda els deci­bels de les cam­pa­nes que tras­pas­sen els límits legals que hem con­vin­gut, i aquesta llei deu haver de fer-se com­plir, supo­sem. De l'altra hi ha el veïnat redos­sat a les fal­di­lles del cam­pa­nar del barri que –per fer-ne via: en nom de la tra­dició– exi­geix que els batalls toquin quarts i hores; el toro de la Vega, inhu­ma­ni­tat de molta tra­dició, també vol ser man­tin­gut amb argu­ments simi­lars etzi­bats als que els pro­po­sen de can­viar per una acti­vi­tat menys cru­enta. Que se'n vagin a un altre esta­bli­ment, n'hi ha que etzi­ben als cli­ents insom­nes de l'hos­tal i que recorda el que se sent dir a visi­tants incòmodes altra­ment ano­me­nats migrants o refu­gi­ats. Per què posava un hotel prop de les cam­pa­nes, se sent dir el pro­pi­e­tari que, seguint aquests cri­te­ris, haurà de tan­car. I si es posen els taps? Sí, però n'hi ha que no els tole­ren i alguns fins i tot en són al·lèrgics. Per­drem la iden­ti­tat si cor­re­gim els orígens i les cam­pa­nes dor­men –i dei­xen dor­mir tot­hom– de nit?