Franquistes de carrer

La memòria humana és selectiva per qüestió d'espai. La memòria històrica és selectiva per qüestió de criteri. Si el criteri és gaire estricte, tanmateix, hi ha el perill de caure en el sectarisme intransigent. L'Ajuntament de Madrid, per exemple, ha encarregat un informe per detectar els carrers que estan dedicats a franquistes. La missió ha estat encomanada a la Càtedra de la Memòria Històrica de la Universitat Complutense. La llista elaborada té 256 noms. Hi ha una corrua de militars, herois de la cruzada, com els generals Aranda, Cabanillas, Dávila o Fanjul, que plantegen el dubte no pas de si mereixen un carrer sinó de com és que encara el tenen.

La sorpresa arriba quan dels generals es passa al món de la cultura. Francament, no deixa de ser una mica xocant trobar-se noms com ara els de Josep Pla, Eugeni d'Ors i Salvador Dalí. Perquè no sigui dit que només em fixo en els catalans, hi podem afegir Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela, el músic Joaquín Turina o el torero Manolete, i en aquest últim cas l'incloc en el món de la cultura des dels paràmetres estrictament espanyols.

No hi ha cap dubte que Dalí, Pla o D'Ors van ser connivents amb el franquisme en alguna etapa de les seves vides. El que no tinc clar és que la placa l'hagin acreditat pels seus mèrits com a franquistes o per haver estat personatges destacats en el món de les arts. Si és per haver excel·lit en les seves disciplines, no veig per què cal retirar-los el carrer. Si és perquè en algun moment van ser franquistes, en aquesta llista trobo a faltar uns quants noms més. Començant, ara que hi penso, pel rei Joan Carles. Afortunadament, l'alcaldessa de Madrid ja ha dit que la llista que li han fet arribar “no té ni cap ni peus”, amb la qual cosa sembla que tot quedarà en un foc d'encenalls.

Sigui com sigui, sempre he pensat que dedicar una via pública a les persones té massa riscos perquè el temps en pot modificar la consideració. Tan senzill que resulta dir-ne rambla del Mig, plaça Rodona o carrer Nou. Semblen noms més de poble, això sí. Però als pobles, on es coneix tothom, saben que és millor dedicar la plaça a un pi que no pas a algú del qual amb el pas del temps se'n pugui fer llenya.