Remordiments

L'amor és com un ocell: és flonjo com un plomall i té el perill d'un bec afilat. Arribes de nit al cau, sempre clos des de mitja tarda, quan cau el sol i la calma disposa. Avui l'obro per tu, pels ulls rodons i radiants que es mullen a la mínima, per aquest parlar, només teu, que sovint em fa riure i sempre em fa pensar. Llavors, amb el regust del vi de l'Empordà que buidem a còpia d'anècdota, apropem les boques i accelerem batecs, ens cedim la llengua i fem anar les mans com si s'acabés el món. O quasi. Tu de blanc i jo de negre –m'estalvio la metàfora oriental–. És mitjanit. Tinc l'aroma del teu perfum a les meves mans. Quan no es tracta de seducció barata, apareix la por i sobrevola el moment. M'atures. Alguna inquietud treu el seu cap merdós i et desendreça l'ordre natural, com si de cop ens poséssim a caminar pel sostre. Pateixo pel teu patiment: què se'n fa, del desig, quan voler és poder però la cultura l'entrebanca? Seguim amb el vi. Els glops de silenci despisten el mal tràngol. Tornem a riure, però ara amb la boca més petita. M'asseus a la teva falda i m'acarones com si em protegissis de tu, com si et protegissis de tu. L'amor és això, un eslàlom entre el sentir i el no gosar. La culpa cristiana, el penediment apriorístic, la paràlisi. I l'amor, llavors, no es fa miques. Creix. No us donarem la raó. No deixarem que ens guanyeu. Fills del pànic i la penúria, volem colpejar objectes tous o fer-nos un cafè, quasi a la una de la matinada, perquè estimem l'insomni que ens mortificarà, cadascú a casa seva, el poc que queda de nit.