El jurament

Al xamfrà for­mat per ram­bla de la Lli­ber­tat i car­rer d'Abeu­ra­dors hi ha la casa on de tota la vida hi hem vist els Magat­zems Puja­das. Aquell immo­ble ha estat molts anys buit, amb els bal­cons esba­ta­nats. Ara, per fi, estan pro­ce­dint a la seva res­tau­ració, tal com passa en altres immo­bles de la ciu­tat antiga. És bona notícia que es doni uti­li­tat a aquests casals que han romàs tant temps obli­dats, fins al punt que les alçàries de la Ram­bla sem­bla­ven fan­tas­magòriques, en estar des­ha­bi­ta­des. La con­tem­plació de l'edi­fici m'ha fet recor­dar una vella història: allà hi havia vis­cut un home que jo vaig conèixer de vell. Però en la seva joven­tut havia estat mari­ner i havia desem­bar­cat en molts ports d'Amèrica Lla­tina. En un va conèixer una jove nativa. Es varen esti­mar, jurant-se amor etern, com en la lle­tra d'una hava­nera, però va arri­bar el dia que el nos­tre amic es va haver d'aco­mi­a­dar de la mulata, perquè el vai­xell par­tia. Ella lla­vors li donà com a record un gran qua­dre en què es veia la seva figura feme­nina total­ment des­pu­llada, i li va fer jurar que anés on anés sem­pre el con­ser­va­ria, i el pen­ja­ria a la capçalera del seu llit. Mai més ell va tor­nar a aquell port.

S'esde­vingué la guerra espa­nyola,
i el nos­tre amic va sofrir greus vicis­si­tuds. A Girona exer­cia d'agent d'asse­gu­ran­ces en un pis de l'immo­ble abans esmen­tat, i la FAI li va comis­sar el des­patx. Després de l'ensul­si­ada la Falange hi va irrom­pre, també l'hi va comis­sar i el va con­ver­tir en ofi­ci­nes seves. Li varen cal­dre anys, paciència i influències per recu­pe­rar aquell estatge. De nou hi va poder viure.

Havia pas­sat molt temps, ja era un home madur, però va conèixer una dona giro­nina i deci­di­ren anar a viure junts. La nova pare­lla visità lla­vors la llar del nos­tre amic per pri­mera vegada, i ella va obser­var –glaçada– que a la capçalera del llit hi lluïa la imatge d'una nativa cri­o­lla, des­pu­llada de pèl a pèl! Va posar el crit al cel. Però l'home li va voler rao­nar que de cap manera podia treure aquell retrat, perquè havia jurat que sem­pre més, passés el que passés, el con­ser­va­ria al capçal del llit. “Ella o jo. Tria. Si no treus aquest retrat m'ho deixo córrer, de venir a viure amb tu... Així que ja ho saps!”, li etzibà, enfa­dada. En va l'home li volia fer enten­dre que obeïa a un jura­ment, i que no podia fal­tar a la seva paraula. “Res –con­testà la dona–. O ella, o jo!”

El que amenaçava de ser un tren­ca­ment defi­ni­tiu es va solu­ci­o­nar d'una manera salomònica: com­pra­ren una gran lito­gra­fia del sagrat cor i la pen­ja­ren davant del retrat de la nativa. Tot arre­glat: la dona no va haver de veure el cos que li moles­tava, i ell no va fal­tar a la seva paraula. D'això se'n diu prag­ma­tisme, i els polítics
actu­als farien bé d'apren­dre'n.