La revolta tranquil·la

L'equi­li­bri precís entre tran­quil·litat i fer­mesa, entre sere­nor i con­ven­ci­ment, entre seny i con­fiança. Aquest és el gran lle­gat que ens deixa la Muriel: la demos­tració que és pos­si­ble afron­tar grans rep­tes, lide­rar grans can­vis, i a la vegada fer-ho exqui­si­da­ment bé, amb la pausa necessària, amb un som­riure i cer­cant sem­pre el màxim d'acords i con­sen­sos.

Tots aquests valors cons­ti­tu­ei­xen i exem­pli­fi­quen la dimensió humana i de país de la Muriel Casals.
La seva manera de ser i de fer ha impreg­nat un procés polític difícil, l'ha sua­vit­zat i n'ha lli­mat les ares­tes i les aspre­ses, bus­cant punts d'unió i esta­blint ponts de diàleg per sumar sen­si­bi­li­tats diver­ses, cons­ci­ent que Cata­lu­nya és avui, sor­to­sa­ment, un país ben plu­ral.

Ben segur que, sense la Muriel, aquest procés hau­ria estat dife­rent.

La seva acti­tud ha estat clau en moments de gran difi­cul­tat, en deci­si­ons com­ple­xes que reque­rien cosir diferències que, en un inici, hau­rien pogut sem­blar insal­va­bles.

Recordo quan, per expli­car el salt enda­vant d'Òmnium Cul­tu­ral i la seva impli­cació per acon­se­guir un estat inde­pen­dent, la Muriel es refe­ria al lema Llen­gua, cul­tura i país i expli­cava que, sense país, no hi hau­ria llen­gua ni cul­tura per defen­sar. Durant la seva pre­sidència, Òmnium es va con­ver­tir, jun­ta­ment amb l'Assem­blea, en un refe­rent de la soci­e­tat civil. La mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010 con­tra la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que reta­llava l'Esta­tut va esde­ve­nir un impor­tant pre­ludi i l'arren­cada d'un seguit d'anys apas­si­o­nants amb les con­sul­tes popu­lars sobre la inde­pendència, pri­mer, i les mul­ti­tu­dinàries mobi­lit­za­ci­ons de les Dia­des des del 2012 fins al 2015, pas­sant per la històrica con­sulta del 9 de novem­bre del 2014, després.

El pas defi­ni­tiu d'Òmnium Cul­tu­ral –amb la Muriel Casals al cap­da­vant– cap a la impli­cació política i l'inde­pen­den­tisme reflec­teix el canvi que ha expe­ri­men­tat bona part de la soci­e­tat cata­lana. Sense tren­ca­ments, sense dra­ma­tis­mes, amb molt con­ven­ci­ment i il·lusió pel futur que s'albira. Estic con­vençuda que aquesta tran­quil·litat i sere­nor amb què la Muriel afron­tava els rep­tes que hem vis­cut els dar­rers anys ha estat clau en el pas de molta gent cap a l'inde­pen­den­tisme.

I ara ens toca con­ti­nuar cami­nant, mal­grat que
el camí serà més com­pli­cat, més cos­te­rut. Con­ti­nu­a­rem cami­nant tot i tro­bar a fal­tar el seu guiatge, pru­dent, sen­zill, ama­ble. El recor­re­rem perquè ben segur que la Muriel no per­me­tria, no per­me­tries, que ens aturéssim ni un sol ins­tant. Aquesta és
la nos­tra gran res­pon­sa­bi­li­tat: fer camí seguint el teu exem­ple.

Esti­mada amiga, mes­tra i refe­rent. La Muriel ha estat tot això i més per a mi després de tants anys com­par­tint grans moments i il·lusi­ons. I pre­ci­sa­ment per això, el millor home­natge és con­ti­nuar llui­tant, avançant i inten­tant fer rea­li­tat un país nou més just, més pròsper, més democràtic. I que ho fem seguint el teu mes­tratge.

Muriel, no en tin­guis cap dubte: con­ti­nu­a­rem la revolta tran­quil·la, la revolta dels som­riu­res, la del teu som­riure.