Per aquí toquen les campanes

Ara que els veïns con­tra­re­for­mis­tes del Barri Vell de Girona podran tor­nar a dor­mir tran­quils perquè l'alcalde des­ba­llesta la seva pri­mera decisió i, retent culte a la llei de culte, ha tro­bat l'escletxa legal perquè les cam­pa­nes de la cate­dral puguin rere­pi­car a tot drap durant la nit..., ara –deia– és un bon moment per refle­xi­o­nar sobre el silenci. L'hor­ror vacui de la nos­tra època es con­creta en la impu­ni­tat per fer soroll. Fils musi­cals a tot arreu (al metro, al res­tau­rant...); l'entra­nya­ble gos­seta dels veïns, que amb el seu lla­druc agut per­fora envans, nits i ànimes; el tub d'escam­pa­ment de la Har­ley David­son del motard que cada dia estripa l'aire del teu car­rer; la cotorra de pit gris, enga­bi­ada, que cada exac­ta­ment 23 segons emet un gri­nyol com de porta espa­nyada i sinis­tra; el delinqüent acústic que quan li cri­des l'atenció perquè baixi el volum dels alta­veus, con­testa: “A casa meva faig el que vull”... El soroll ho ocupa tot. A mi, que sem­pre he vis­cut enmig del so entra­nya­ble de les cam­pa­nes i les esque­lles de la ramada i tal, em sem­bla d'intran­si­gents que un grup de veïns pugui impo­sar el repic noc­turn de cam­pa­nes sabent que aquell soroll esguerra el des­cans d'altres veïns. Una nit, a Hei­del­berg, vaig lle­gir aquest frag­ment de Kafka: “El silenci de les sire­nes devia ser més letal que no pas el seu cant.” Vaig aixe­car el cap del lli­bre per ado­nar-me que d'ençà que era a Ale­ma­nya mai, mai, cap soroll de fora del minúscul pis que ocu­pava, m'havia moles­tat. Sagrada tra­dició jus­ti­fi­cada dia a dia, la dels ale­manys!