Suborns

Tan­gen­to­poli esclatà el 17 de febrer del 1992, quan Mario Chi­esa s'embut­xa­cava catorze mili­ons de lires pro­ce­dents d'una empresa de neteja, con­ces­sionària del ser­vei de Milà. Els bit­llets eren mar­cats, quan l'empre­sari estava can­sat de pagar les tan­gente que exi­gien alguns polítics. Un grup de jut­ges i fis­cals havien acor­dat exe­cu­tar la cam­pa­nya Mani Pulite –res a veure amb el Manos Lim­pias espa­nyol– i van posar enlaire la política ita­li­ana. Un any després, més de 1.600 càrrecs públics eren jut­jats (1.233 resul­ta­ren con­dem­nats), el pri­mer minis­tre fugat a Tunísia i els prin­ci­pals par­tits, dis­solts. Queia la Pri­mera República Ita­li­ana.

A l'Estat espa­nyol tot arriba més tard i ara la cor­rupció ha esde­vin­gut una epidèmia i hi ha un par­tit polític que fins l'ha con­ver­tit en raó d'existència. Conec mili­tants popu­lars força hon­rats, però el seu par­tit és la cova d'Alí Babà. Al madri­leny car­rer Gènova els ordi­na­dors no tenen prou memòria i al País Valencià els sobres són far­cits de bit­llets. No hi ha cor­rup­tes, hi ha una immensa xarxa de cor­rupció. Dalt la piràmide, la silen­ci­osa imatge del plasma.

La política del sub­orn ha superat l'indigne finançament dels par­tits fins con­ver­tir-se en enri­qui­ment per­so­nal i les pre­sump­ci­ons esquit­xen la corona. Si la pri­mera tran­sició espa­nyola serví per refor­mar l'exèrcit, la segona ha d'enfo­car la per­se­cució de la cor­rupció i la reforma judi­cial. I en el procés català, també la neteja és fona­men­tal per seguir enda­vant. És hora d'actuar amb extrema duresa con­tra els cor­rup­tes.