L'apunt

Som globals!

La soli­da­ri­tat és una vir­tut que s'expressa per una adhesió als altres com una comu­ni­tat d'interes­sos, segons el dic­ci­o­nari. A nivell indi­vi­dual, no ho som gaire, però en canvi aquesta soli­da­ri­tat se'ns imposa col·lec­ti­va­ment. Només cal fer una pre­gunta: de qui depe­nem, els cata­lans? O dit d'una altra manera, el nos­tre futur de què i de qui depe­nen?

En pri­mer lloc depe­nem d'un estat cen­tra­lista que no ens entén o no ens vol enten­dre. Fa 300 anys els decrets de Nova Planta can­cel·laren l'auto­go­vern de Cata­lu­nya. Ales­ho­res el nos­tre Par­la­ment podia legis­lar i el nos­tre govern, cobrar tri­buts i apli­car-los on es con­si­derés més con­ve­ni­ent. Si volem un estat propi és per tor­nar als orígens. Si ho acon­se­guim, recu­pe­ra­rem totes les com­petències sobre cul­tura, llen­gua i edu­cació, cobra­rem els impos­tos als con­tri­bu­ents cata­lans i els inver­ti­rem com ens pla­gui. Però ens man­tin­drem a la Unió Euro­pea, que és el que volen tots els cata­lans ente­ni­men­tats i no utòpics. Ales­ho­res depen­drem –com l'Estat espa­nyol– d'un Banc Cen­tral Euro­peu i d'una Comissió Euro­pea, que té vari­a­des com­petències i que ten­dirà a tenir-ne més si final­ment els líders euro­peus reso­len tirar enda­vant la uni­tat euro­pea. Cata­lu­nya sem­pre s'ha sen­tit euro­pea.

Però Europa i els estats que for­men la Unió Euro­pea tam­poc són lliu­res del tot, i tenen dependències. Algu­nes deri­ven de la per­ti­nença a orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals com l'ONU, el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i l'Orga­nit­zació Inter­na­ci­o­nal del Tre­ball. La Decla­ració dels Drets de l'Home de l'ONU és el text més edi­tat després de la Bíblia i un honor per a la huma­ni­tat. Una altra cosa és que tots els seus mem­bres l'apli­quin. Però penso, sobre­tot, en dependències no escri­tes, però ben reals. Europa depèn del mer­cat inter­na­ci­o­nal de matèries pri­me­res, començant pel petroli. Però també depèn dels països als quals exporta. Els euro­peus for­mem una comu­ni­tat que sap fabri­car pro­duc­tes amb un alt valor afe­git gràcies al fet que tenim una mà d'obra qua­li­fi­cada i que no con­su­mim, ni de bon tros, el que fabri­quem. Hem de ven­dre l'excés de pro­ducció a països desen­vo­lu­pats com els Estats Units, el Canadà, el Japó o Austràlia. Però sobre­tot, a països emer­gents com la Xina, l'Índia, el Bra­sil, i també a països que hau­rien d'emer­gir però que encara no estan en dis­po­sició de fer-ho. De la mateixa manera que Cata­lu­nya depe­nia total­ment de l'Estat espa­nyol per ven­dre els seus pro­duc­tes fins a la segona part del segle XX, els euro­peus depe­nem ara dels mer­cats men­ci­o­nats. Quan no plo­via a Espa­nya, els cata­lans no hi podíem ven­dre i l'eco­no­mia entrava en recessió. Ara la dependència euro­pea depèn força del que passa a la Xina o al Bra­sil. Ho hem vist dar­re­ra­ment amb l'ensor­rada de la borsa euro­pea –inclosa l'espa­nyola– fa pocs dies.

Hi ha una soli­da­ri­tat voluntària i una soli­da­ri­tat impo­sada. La solució es basa en aquell vell prin­cipi: no solu­ci­o­na­rem els pro­ble­mes d'un país pobre com­prant el seu peix, sinó ense­nyant-los a pes­car. El futur hau­ria de ser el d'un món de països soli­da­ris per interès propi, en què no hi hagués enor­mes desi­gual­tats com ara. Ens ado­nem que, en ser cata­lans i euro­peus, som afor­tu­nats gràcies al poten­cial de la nos­tra eco­no­mia, tot i el llast d'un estat cen­tra­lista?

És clar que, sense el llast, viuríem millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia