Apagar el llum

L'equip de Pere Solés ha aconseguit, amb el seu documental Feliç mil aniversari dedicat a les monges benedictines de Sant Daniel, mantenir suspès l'ànim dels espectadors mentre entràvem a les dependències del convent i convivíem amb el dia a dia d'aquelles sis bones dones consagrades a Déu. La comtessa Ermessenda de Montcada, en la llunyania del segle XI, va procurar un regal immens a la ciutat de Girona en promoure aquest monestir, el mes antic de Catalunya on la clausura no s'ha trencat mai, ni n'han canviat la situació.

Però si aquestes monges han celebrat mil anys, les caputxines del carrer del Llop, a frec amb la basílica de Sant Feliu, en fa més quatre-cents que hi són. Fou per allà el 1608 que s'instal·laren en aquell costerut indret i mai n'han eixit. D'una extremada pobresa, d'una austeritat absoluta i d'una discreció extraordinària, la vida transcorre allà –d'any en any i de segle en segle– dedicada a l'oració, i absent de les turbulències de la ciutat que les envolta. Els qui han tingut ocasió d'entrar-hi per fer-hi adobs, o per atendre-hi alguna monja malalta, han quedat astorats en reconèixer les condicions de fragilitat en què vivien. Només la seva campana, que toca per primera vegada a les sis del mati, recorda la seva existència. Les caputxines preservaren els Banys Àrabs a dins del perímetre del seu convent, fins que a la segona dècada del segle vint es van desafectar i els van exposar a l'admiració pública. La pobresa de les monges va aconseguir que es conservés aquell monument, que feien servir de rentador, i mai hi feren obres.

És de notar que les monges benedictines de Sant Daniel ja han instituït una fundació per tal que es preservi aquell patrimoni, en l'eventualitat de la extinció de l'orde. Les institucions ciutadanes i els patrons hauran de vetllar aquell gran llegat, quan previsiblement no hi quedin inquilines. Pel que fa a les monges caputxines, les edats de les poques que hi resten tampoc no ofereixen gaire garanties de continuïtat d'aquí a uns pocs anys.

En Joaquim Nadal, quan era alcalde, va voler aprofitar una felicitació de Nadal corresposta a la que li havia enviat l'abadessa per fer-li constar l'interès de l'Ajuntament d'adquirir el convent si algun dia aquella comunitat decidia clausurar-lo definitivament per manca d'efectius humans. La resposta de l'abadessa, però, no es va fer esperar, i amb el to més amable possible li va dir que si en algun moment la comunitat s'extingia... la darrera monja apagaria el llum i tiraria la clau! La propietat del convent és enorme i en aquell lloc emblemàtic del barri antic, fa respecte i cobejança. Però en l'ànim de les monges caputxines, no hi cap altre interès que no sigui la seva vida espiritual.