Amador

La Bankia de Goirigolzarri retornarà el seus diners més interessos, sempre que ho demanin abans de tres mesos, als minoristes que van comprar accions en el temps de campaneta, xampany i Rato. La decisió pretén evitar els diners que en costes judicials li està suposant no reconèixer quelcom que el Tribunal Suprem ja ha deixat dit de forma inapel·lable: el fullet de comercialització de les accions tenia “greus inexactituds” que fan nul·les les vendes, fos quina fos la formació del comprador. Bankia pagarà, però la decisió no resol l'irresoluble, i és que qui realment acaba pagant sempre és aquell sector de la població pel qual cap partit polític pot mirar si vol guanyar eleccions, formar govern o sortir a la foto, però sense el qual el risc de convertir una comunitat en jungla esdevé molt probable: l'extensa i minvant classe mitjana.

El retorn dels diners de les accions (i un 1 per cent d'interessos, molt més, per cert, del que qualsevol imposició en renda fixa podria donar ara!) el farà en un 40 per cent la mateixa Bankia i en un 60 per cent la seva matriu BFA. Com que un 64 per cent d'aquella i la totalitat d'aquesta són de titularitat pública, ja sigui ara sense plet o abans amb plet i costes, el que s'hagi de retornar sempre surt de la butxaca del contribuent. El Tribunal Suprem, en sentenciar que hi havia un vici del consentiment, salva els estalvis dels petits compradors (de vegades no tan petits, de vegades no “els de tota una vida”...), però es posa en contra del gruix de la ciutadania que, sense haver arriscat per un guany, haurà de retornar mitjançant els impostos el cost de la fallida operació. Algú dirà que això s'arregla posant tres o quatre a la presó, però és evident que aquesta part de la justícia sols assedega la venjança. En canvi sí és important recordar que va ser l'ànsia de guany d'algun despatx d'advocats, quedant-se amb interessos del capital del client i apujant fins al límit les costes judicials a Bankia, el que va fer que aquesta finalment decidís retornar a tothom els diners, una manera d'intentar salvar la imatge a un alt cost repercutit socialment. Sense dubte era molt més equilibrat i just el que algunes associacions de perjudicats (com l'APDEF o l'OCU) van fer, anant a judici sols quan era imprescindible, respectant al perjudicat tot el que era seu i ajustant els honoraris dels advocats de l'associació a la percepció d'unes moderades costes. Com quasi sempre, l'òptim era el terme mitjà, tot i que ni així era possible la solució total.

Pagar impostos és inevitable, en paguem fins i tot comprant una barra de pa. Però pel que fa als que més es veuen, els directes, tot l'esforç fiscal es concentra sobre una part del país, de manera que ni rics (la xocolata del lloro, per molt que s'entesti l'esquerra), ni una part dels autònoms i professionals liberals (els que poden cobrar sense factura), ni els assalariats precaritzats i/o submileuristes, ni els subsidiats de tota mena paguen l'IRPF com ho fa la classe mitjana. Com que no hi ha cap govern que sàpiga, pugui o vulgui generar oportunitats de feina de qualitat, a la precarietat es van incorporant successives franges de classe mitjana aixafada per l'esforç fiscal. I torna la roda a començar sense que els números quadrin excepte pel de sempre, totxos i ombrel·les, o perquè els nouvinguts més inquiets ja han marxat cap a altres latituds on treballar.

I qui és Amador? Amador és un exemple de la més comuna franja de classe mitjana, l'assalariat amb feina estable, horari més que dens, professionalitat i qualificació contrastades i manteniment d'un alt nivell de compromís amb el lloc de treball. Es pot dir Amador o Luis, noms de dos tangibles cambrers del Carballeira, el restaurant del barri marítim barcelonès amb esquema sociolaboral exemplar: no qualsevol seria acceptat per treballar amb el nom de cambrer, perquè allà saben que ser-ho implica, com en qualsevol feina digna de consideració, qualificació professional i humana; significa anys d'aprenentatge, com en els antics gremis, on ningú no podia ser mestre sense haver estat abans aprenent, on es paga en raó d'aquesta qualificació i, essent l'àmbit de la restauració i mentre l'esquema no canviï, una part del salari ve donada per unes propines guanyades pel grau de confortabilitat aconseguida en la clientela. Si aquesta classe mitjana, Amador, Luis, tanta altra gent, nivell amunt, nivell avall, desapareix, la nostra ja feble democràcia pot senzillament desaparèixer. Cuidar-la depèn dels nostres governants.