La ruleta russa

Som a l'Any Llull i, després de relle­gir el Lli­bre de les Bèsties, no em sé estar, com fa ell tot sovint, d'empes­car-me un exim­pli (o paràbola), en aquest cas un exim­pli futu­rista i refe­rit a les nos­tres matei­xes lati­tuds. Vet aquí que el govern espa­nyol, en un inde­ter­mi­nat any del Senyor, a mit­jan segle XXI, ha accep­tat de fer un referèndum vin­cu­lant sobre la inde­pendència. “Per fi”, pensa la gent, ja molt can­sada de tants anys de pro­ces­sisme sense resul­tats. “In-Inde-Inde­pendència!”, cri­den rítmi­ca­ment els inde­pen­den­tis­tes a Cana­le­tes. Ha cor­re­gut prou de temps perquè les noves gene­ra­ci­ons espa­nyo­les siguin majo­ria i les inèrcies del fran­quisme hagin pas­sat avall: la cata­la­nofòbia ja no ven i ha per­dut el seu antiquíssim valor com a car­bu­rant de la dreta i com a eina de xan­tatge a l'esquerra. L'Estat espa­nyol, que s'ha avin­gut a la con­sulta, comença a fer una cara amiga. Després d'un llarguíssim i onerós enquis­ta­ment, la nuvo­lada s'esbar­geix.

Comen­cen els debats sobre la inde­pendència, sobre els seus efec­tes econòmics, sobre Cata­lu­nya dins o fora de la Unió Euro­pea... Ja no valen les impro­vi­sa­ci­ons ni els caps calents ni les exco­mu­ni­ons immo­bi­lis­tes ni les ingènues o interes­sa­des cançons de gesta que tant s'havien esti­lat: ja ningú no en fa cas. Pro­li­fe­ren les refle­xi­ons de fons, amb ente­sos de veri­tat, amb apro­xi­ma­ci­ons sol­vents, amb infor­mació pon­de­rada... La gent ja no deixa pas­sar bou per bèstia grossa.

El rei Felip VI, amb la seva barba blanca i una mica encor­bat, ve a visi­tar la pre­si­denta de la Gene­ra­li­tat i es pro­diga par­lant català. Tots dos, amb els seus vis­to­sos xan­dalls, pas­se­gen plàcida­ment en bici­cleta pels car­rers de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona, lliure ja de cot­xes; aga­fen el tram­via de la Dia­go­nal, visi­ten la Sagrada Família que con­ti­nua crei­xent i aca­ben donant veces als coloms de la plaça Cata­lu­nya. Els minis­tres del govern espa­nyol pro­me­ten “l'oru i el moru” si Cata­lu­nya opta per que­dar-se. Fins i tot par­len d'Estat plu­ri­lingüe, que trac­ta­ria el català com ho fa amb el cas­tellà. Citen tot sovint l'Himne Ibèric de Joan Mara­gall i La pell de brau de Sal­va­dor Espriu. Són un amor. A no pocs cata­lans, se'ls escapa una lla­gri­meta. Només els inde­pen­den­tis­tes del morro fort els fan llen­go­tes. Molta gent s'ho pensa dos i tres cops: hi ha raons que fan cavil·lar. A més, ara va de veres: s'ha aca­bat la gat­zara i la política vir­tual. Els que tra­di­ci­o­nal­ment vota­ven inde­pendència “per empènyer i forçar Madrid” ara s'hi mira­ran.

El referèndum –“¿Vols un Estat català inde­pen­dent?”– acaba per donar el següent resul­tat: un 40% de Sí, un 44% de No i un 16% de pape­re­tes nul·les, on hi figu­ren ins­crip­ci­ons com “Que et moqui la iaia”, “Mierda pa ti”, “Fer­rus­sola a la cas­sola” (encara), “Patim, patam, patum”... D'aquesta manera, mira per on, l'anhe­lat referèndum acaba per con­so­li­dar l'statu quo: el poble ha par­lat en pri­mera per­sona i no hi ha rèplica pos­si­ble. L'inter­mi­na­ble procés s'ha aca­bat de sobte. De les pro­me­ses i músiques celes­ti­als del govern de l'Estat, és clar, “si te he visto, no me acu­erdo”. Tota la força acu­mu­lada per les velles Via Cata­lana i V (de Votar i de Victòria) i per les més recents A (d'Amunt i crits) i D (de Diu que ani­rem tan bé), se'ns ha esfu­mat: l'aca­bem de mal­ver­sar en un referèndum de tot o res, que ha que­dat en no-res. Quins estra­te­gues de pega!

Els ‘exim­plis' lul·lians tenen una moral implícita. En el nos­tre cas, és molt òbvia: el referèndum de la inde­pendència no ens hau­ria d'enllu­er­nar: és una ruleta russa. Abans d'intro­duir la bala, fer girar el tam­bor de la pis­tola i posar-nos el canó a la tem­pla, cal­dria pen­sar que la pro­ba­bi­li­tat d'encer­tar la bala és alta. I que, si això passa, turu­rut. Per aquesta raó, em sem­bla espe­ci­al­ment intel·ligent la idea de Miquel Iceta: pri­mer, a par­tir de la força acu­mu­lada, obtin­guem el pacte bila­te­ral pos­si­ble i sot­me­tem-lo a referèndum de la ciu­ta­da­nia cata­lana, com ja fèiem amb l'Esta­tut. I, si els cata­lans des­a­pro­ven allò que s'ha pac­tat, ales­ho­res sí, ja només ens que­da­ria el referèndum de la inde­pendència, la ruleta russa; no cal dir que aquesta pre­visió ope­ra­ria també en favor d'un pacte seriós i subs­tan­cial. Abans d'expo­sar-nos que la força acu­mu­lada se'ns en vagi pel forat de l'aigüera, és inex­cu­sa­ble trac­tar d'inver­tir-la en un hipotètic pacte supera­dor. Seria una catàstrofe que, de tot ple­gat, final­ment, només en quedés la nova Con­vergència i que Cata­lu­nya hi hagués per­dut bous i esque­lles.