Refugiats

Serà corcó, pedra d'escàndol, mal­son per­ma­nents, tant des d'un punt de vista polític com per­so­nal. Con­tra el drama que farà que tron­to­llin, aquest cop sí, els fona­ments de les uto­pies d'una pau mun­dial, se sen­ten veus de dring posi­tiu, d'alguns euro­di­pu­tats amics i de la figura urbi et orbi del Papa, car­re­gat de bona fe, tot i que vist amb mal ull, àdhuc odiat, pels que reme­nen les cire­res en l'estruc­tura d'una Església massa cor­cada per les ser­vi­tuds a què s'ha sotmès al llarg dels segles.

En un arti­cle a Cata­lu­nya Resis­tent de l'asso­ci­ació cata­lana d'expre­sos polítics, Enric Cama ens ofe­reix pis­tes sobre el perquè de tot ple­gat i ens invita a l'anàlisi de les estratègies polítiques de les grans potències mun­di­als i de l'OTAN (on hi ha Tur­quia) per remo­de­lar nego­cis tan negres, ai!, com el del petroli i ven­des tan sucu­len­tes com les de l'arma­ment.

És per­vers dir que els refu­gi­ats aspi­ren, única­ment, a un nivell de vida més alt. El drama huma­ni­tari –que algun dia serà estu­diat com una esmena a la tota­li­tat sobre el nos­tre cap­te­ni­ment col·lec­tiu– és la torna d'un afany de poder i d'ingerències sem­pre emmas­ca­ra­des, amb retòriques bui­des i amb ame­na­ces sobre el nos­tre tan lloat model de civi­lit­zació. ¿Algú sabria dir-me quin és aquest model? ¿I si val la pena la des­trucció sis­temàtica de països –com l'Iraq, des del 1991– que garan­tei­xen la fabri­cació de l'odi, en quan­ti­tats que mai no podrem pair? La marxa euro­pea del pròxim cap de set­mana ser­virà, si més no, per recor­dar-nos que no som inno­cents i sí cul­pa­bles per la nos­tra com­pli­ci­tat.