Mal encarrilats

Caldria recalcar d'entrada que aquest article no vol ser un comentari específic sobre l'accident que va posar fi a la vida de la diputada, economista, activista cultural i exresistent franquista Muriel Casals. Ara bé, a causa d'aquesta tragèdia, han sortit a la llum uns fets poc tinguts en compte fins ara: segons el canal 3/24, a l'hospital Clínic cada mes s'atenen entre quatre i sis casos d'accidents en què hi ha una bicicleta involucrada; la mateixa font també informa que al segon semestre del 2015, l'hospital del Sagrat Cor va atendre 9 persones atropellades per ciclistes. Quines xifres sobre atropellaments semblants deuen tenir els 50 hospitals restants de Barcelona? És cert que la majoria de ciclistes a Barcelona es limiten als carrils bici, van amb els ulls oberts, frenen quan cal, etc. Però n'hi ha una minoria –prou visible– que no. Cada dia, a Barcelona, és normal veure ciclistes que van a tot drap pel bell mig de la vorera, tot i tenir un carril bici a tocar, fent sonar aquells timbres exasperants –ding ding ding!– per fer que els vianants ens apartem com si fóssim gossos extraviats. I he vist com certs ecoguerrers fins i tot es posen a escridassar vianants que, com que van carregats o acompanyen nens petits, no creuen el carril bici a temps per deixar passar els buanes que pedalegen. És més, molts carrils bici són pintats arran de passos zebra i de sortides de metro, de manera que vénen a ser com una trampa sorpresa per als vianants (i ciclistes) menys avesats. Fins quan?