Xantatgistes

La gran jugada que ha desplegat aquests dies Pedro Sánchez és de quadern Álvarez. En els darrers temps han estat molts els partits i els líders que l'han repetida. Se'n diu xantatge. Clar i ras. En política, per desgràcia, qui no en fa tampoc en fa. Sembla que és possible l'una sense l'altre. De vegades és més honest i sovint té una mala llet còsmica. Quan Junts pel Sí va fer xantatge a la CUP –que li'n va fer– hi havia un objectiu comú en joc: la continuïtat del procés sobiranista. En nom d'un bé superior, no ens enganyem, Convergència i Esquerra van escórrer l'esquerra rupturista. Però també en aquest cas la jugada va ser a doble banda, i desproporcionada: “Voleu el nostre vot? Mateu el vostre líder!” En el cas del PSOE i Podemos la cosa és més bèstia. Després d'escoltar-se el seu comitè federal, Sánchez sabia que no tenia marge ni corda amb Pablo Iglesias. Havia d'incorporar-lo a la força a un acord amb Ciutadans –que sí que agrada als barons i als bufons socialistes– sense contraprestacions. Quid sense quo. Per això, quan el candidat socialista es va reunir finalment amb el de Podemos ja portava lligat i tancat l'acord amb Albert Rivera. Amb “la dreta”, a parer just de Podemos. Una dreta, en el cas de Catalunya, fins i tot més patriota que el Partit Popular. Sánchez no deixa opció a Iglesias: “O amb nosaltres o amb Mariano Rajoy. Quina esquerra és aquesta –els amolla– que se situa al costat del PP?” Una de menys tramposa que la que vostè representa, senyor Sánchez.