PSC's

En les democràcies no hi ha d'haver cordons sanitaris al voltant de cap partit perquè tots representen una part de la societat. Ara bé, per al PSC ha de ser difícil justificar l'acord entre el PSOE i Ciutadans, tota vegada que els d'Albert Rivera van néixer amb la gens dissimulada vocació de dinamitar alguns dels grans consensos de la política catalana, començant per la immersió lingüística. De fet, Ciutadans era una esmena a la totalitat del catalanisme, un partit anticatalanista nascut de l'òrbita intel·lectual del PSC que considerava que Pasqual Maragall era massa nacionalista. Per això, que el PSOE, i per tant el PSC, hagi acabat pactant amb el partit taronja il·lustra molt bé el viatge que ha fet el partit que ara lidera Miquel Iceta. El dret a decidir, el sobiranisme, el procés, o com li vulgueu dir, van sotmetre a una prova d'estrès un partit atrapa-ho tot que tenia almenys dues ànimes, i que va començar a fer tantes giragonses a causa de la incomoditat que li generava el context a la seva naturalesa puta-ramonetista, que per no morir d'un mareig va acabar optant per competir només amb una de les seves fronteres. Justament, la de Ciutadans, el partit que li menjava terreny a l'àrea metropolitana. El pacte PSOE-Ciutadans no és definitiu. De fet, no suma prou per governar. I el futur donarà encara moltes voltes. Però, per molt que Rivera es pensi que és el nou Suárez, no hi haurà una autèntica regeneració a Espanya si no compta amb els dos grans moviments que ho han sacsejat tot: l'11-S i el 15-M. I, òbviament, no n'hi ha prou oferint a Catalunya tornar al 2006, com si no hagués passat res. Ha escrit Toni Soler que a Catalunya hi ha tres grans espais: sobiranisme, colauisme i neoespanyolisme. Qualsevol solució que no compti amb el sobiranisme o el colauisme –o els indignats–, a Catalunya i a Espanya, serà un tancament en fals. Sobretot si s'imposa el neoespanyolisme pretesament reformista, perquè més que una solució, serà una involució cap al centre i cap a la dreta.