Pedra Sánchez

Si algú es pensava que Pedro Sánchez no és més que una fotocòpia en sèpia de José Luis Rodríguez Zapatero, enhorabona, l'encertava. O no. En sèpia? En blanc i negre. Ahir en la primera sessió del serial d'investidura que acabarà en fum d'encenalls el candidat del PSOE va proclamar-se president de la retòrica. Sánchez va afirmar que els socialistes són pedra angular, que l'esquerra no suma, però que les forces del canvi sí que ho fan. Què són les forces del canvi? El PSOE i Ciutadans. Si això és el progrés, visca el regrés. Socialistes i ciutadans no són pedra angular de res. Senzillament perquè no sumen. Ahir els diputats del PSOE aplaudien amb els pulmons els passatges més vibrants del seu candidat. Les cares de Pablo Iglesias i de Mariano Rajoy eren un poema. El poema del Mio Cid. A partir d'un determinat moment, el candidat socialista es va afiliar a la retòrica. Barata. Una retòrica que parlava dels problemes “que interessen els ciutadans”. Uns problemes que es resoldran amb l'“ecodisseny”. Misericòrdia! I Europa? Europa es desfà, però, entre retalls, fragmentacions i interessos nacionals, només té clar que Espanya ha d'ajustar el dèficit públic. Diu Sánchez que a partir de “la pròxima setmana” s'encararà amb Brussel·les. Criatura. No tindrem l'oportunitat de comprovar-ho, perquè el candidat del PSOE no serà investit. Que es desenganyen els darrers incauts. Espanya va cap a eleccions. Pedro Sánchez, pedra angular? Venedor de safrà. De safrà? De fum. El safrà és massa car.