“Perquè jo ho valc”

Imagino que l'edat correcta per llegir La insostenible lleugeresa del ser és quan tens vint anys. És una novel·la original, de múltiples lectures que, com totes les novel·les, demana al lector un estat d'ànim precís. En ella, el conflicte amorós i existencial dels protagonistes es correspon de manera central amb el moment vital de la primera joventut, una edat dominada per les passions i per la recerca de sentit vital. Dels molts apartats del llibre que donarien, si no han donat ja, per llargues anàlisis (a Goodreads, tot sol, hi ha 207.786 valoracions i 8.685 ressenyes), probablement ningú li ha fet gaire cas a una de les frases pronunciada per Sabina, una de les protagonistes: “El que no hem triat nosaltres no ho podem considerar un mèrit ni un fracàs.”

Convençut com he estat durant molts anys de les bondats de la meritocràcia –la noció segons la qual la societat ha d'ordenar-se de manera fonamental per criteris de mèrit i esforç– la frase de Sabina atempta contra una de les certeses que amara la nostra societat: la que fa bandera d'un model de societat que prioritza l'esforç i el mèrit, contra un model marcat pel tràfic d'influències o la posició social en el moment de néixer. Tornem ara a la pregunta que es fa Sabina i donem-li una volta: quina mena de mèrit podem adjudicar-nos del que ens passa? En el meu cas, la meva voluntat no té res a veure amb el meu gènere. He nascut home en un món on ser-ho acostuma a representar més oportunitats laborals, millor salari i una capacitat més gran de triar el teu futur. Tampoc vaig triar ser blanc i europeu, caucàsic segons el fullet d'immigració als EUA. Una raça o color carregada d'història que, quan viatges pel món, envia senyals invisibles sobre procedència, classe social i nivell educatiu. Tampoc vaig triar ser fill d'una família de classe mitjana que van decidir invertir els seus estalvis a donar una bona educació als seus fills. Ni en un país on l'educació superior estigués, encara, altament subvencionada. Tampoc sóc responsable d'haver nascut amb un coeficient intel·lectual raonable que, per aquells atzars de la història, m'hauria estat absolutament inútil per sobreviure en la prehistòria però que ara esdevé el que els economistes anomenen un avantatge competitiu. Tampoc he viscut enmig d'una guerra civil, com els meus avis ho van fer. Ni sota el rigor d'una dictadura feixista o comunista on la llibertat de pensament fos el camí directe a la garjola, quan no a afusellar.

En aquest context, la pregunta de Sabina, la mateixa que es fa Michael Sandel
en el seu llibre Justicia, ressona estrepitosament: quin mèrit podem adjudicar-nos del nostre èxit, dels nostres triomfs? Molt menys del que ens pensem. Una reflexió que, presa seriosament, ens hauria de fer repensar amb força dos valors en desús: la humilitat i la compassió.