Els deures del poder

El potser més cèlebre primer ministre de la història del Canadà, Wilfrid Laurier, va dir, ja fa més de cent anys, que “El que és detestable no és la rebel·lió, sinó el despotisme que la provoca, és a dir, els homes que, fruint del poder, no practiquen els deures del poder, els que podent corregir el que és injust no escolten els que demanen justícia”.

esdevé sobrer considerar la vigència d'aquests mots. Els poderosos d'avui no només no practiquen “els deures del poder”, sinó que, cínics, afirmen que no poden aplicar la justícia a la que diuen aspirar en ser ells els primers segrestats per les lleis inexorables de la globalització i certificar, submergits en el protector líquid amniòtic dels mercats, que res no pot haver-hi més enllà de la vivificant atmosfera del neocapitalisme més depredador. Ells saben –i és el que més els espanta– que “un altre món és possible”. Per això, entusiastes com són dels “mercats”, es declaren hipòcritament presoners de la “fatalitat de les seves lleis”, segons certifiquen alguns economistes ad hoc.

En efecte, Milton Friedman i els seus Chicago-Boys fins i tot s'escarrassen a voler donar caràcter científic a aquesta economia de la usurpació. Però John Ralston Saul explica que aquells “que no practiquen els deures del poder” “insisteixen en la impossibilitat de regular, per naturalesa, qualsevol política social en un món nou sense fronteres econòmiques. Però això és una falsedat manifesta. N'hi hauria prou amb uns pocs acords entre els governs occidentals per posar fi als aspectes més colpidors de l'especulació..., la pretesa impossibilitat d'una reglamentació social internacional és, de fet, la falta de disposició de les elits per fer-ho. Es tracta, doncs, d'una simple qüestió de voluntat política, és a dir, de voluntat democràtica”.

I per què falta aquesta voluntat? Doncs perquè sembla que el que mou aquelles elits no és altra cosa que el guany sense aturador, infinit si pot ser. Fa més de 23 anys, el 1993, el director dels Serveis Secrets Francesos, en l'homenatge de comiat, advertia als seus pupils que la situació més perillosa a què s'haurien d'enfrontar era a “l'extraordinària avidesa de diner” i “la corrupció de les elits”, afirmant literalment que “Les classes governants en gran part del món tracten el diner com si no fes olor” (o sigui, el “pecunia non olet” de l'emperador Vespasià), barrejant-se així el diner net amb el d'origen criminal. Aquest megapolicia apuntava, doncs, a un tumor esdevingut avui una esfereïdora metàstasi. Però no ho va dir fins al dia de la seva jubilació. Massa tard, és clar.