Al cinema, també cal tenir dret a decidir

Menys d'un 3% de pel·lícules doblades o subtitulades en català, contra més del 97% en castellà. Amb aquesta dada n'hi hauria prou per tenir clar que qualsevol oposició a la normalització lingüística en aquest àmbit només pot venir d'una hostilitat absoluta o des d'una aparent defensa del lliure mercat que amaga interessos que no coincideixen de cap manera amb la realitat d'un mercat captiu d'una indústria i d'uns canals de distribució que operen amb insensibilitat dolosa i premeditada.

No cal, però, recórrer a percentatges i proporcions: l'avantprojecte de llei del cinema que s'ha conegut no fa altra cosa que acostar el català al lloc que li correspon com a llengua pròpia del país, un lloc que per foscos interessos polítics i empresarials no és una realitat de manera natural. Tenir menys que allò que preveu l'avantprojecte seria una discriminació flagrant. La que hi ha actualment.

El capítol de les sancions no serà fàcil d'acceptar ni d'aplicar. Hi ha experiències anteriors que fan malfiar. Però si la llengua pròpia és de debò un bé a protegir en aquest país, la seva defensa ha d'estar subjecta a penalitzacions similars a les que s'apliquen en la preservació d'altres béns col·lectius, com poden ser la seguretat en el treball i el trànsit.

El català fa anys que intenta progressar en un entorn cada cop més complex lingüísticament, un trajecte que fa arrossegant el llast d'un llarg passat de marginació. La llei de cinema ha de permetre desprendre's d'una part d'aquesta càrrega per oferir als catalans un nou àmbit on exercir el dret a decidir, en aquest cas un dret tan simple com poder gaudir d'una pel·lícula en l'idioma del país.