Al cinema, també cal tenir dret a decidir

Menys d'un 3% de pel·lícules dobla­des o sub­ti­tu­la­des en català, con­tra més del 97% en cas­tellà. Amb aquesta dada n'hi hau­ria prou per tenir clar que qual­se­vol opo­sició a la nor­ma­lit­zació lingüística en aquest àmbit només pot venir d'una hos­ti­li­tat abso­luta o des d'una apa­rent defensa del lliure mer­cat que amaga interes­sos que no coin­ci­dei­xen de cap manera amb la rea­li­tat d'un mer­cat cap­tiu d'una indústria i d'uns canals de dis­tri­bució que ope­ren amb insen­si­bi­li­tat dolosa i pre­me­di­tada.

No cal, però, recórrer a per­cen­tat­ges i pro­por­ci­ons: l'avant­pro­jecte de llei del cinema que s'ha cone­gut no fa altra cosa que acos­tar el català al lloc que li cor­res­pon com a llen­gua pròpia del país, un lloc que per fos­cos interes­sos polítics i empre­sa­ri­als no és una rea­li­tat de manera natu­ral. Tenir menys que allò que pre­veu l'avant­pro­jecte seria una dis­cri­mi­nació fla­grant. La que hi ha actu­al­ment.

El capítol de les san­ci­ons no serà fàcil d'accep­tar ni d'apli­car. Hi ha experiències ante­ri­ors que fan mal­fiar. Però si la llen­gua pròpia és de debò un bé a pro­te­gir en aquest país, la seva defensa ha d'estar sub­jecta a pena­lit­za­ci­ons simi­lars a les que s'apli­quen en la pre­ser­vació d'altres béns col·lec­tius, com poden ser la segu­re­tat en el tre­ball i el trànsit.

El català fa anys que intenta pro­gres­sar en un entorn cada cop més com­plex lingüísti­ca­ment, un tra­jecte que fa arros­se­gant el llast d'un llarg pas­sat de mar­gi­nació. La llei de cinema ha de per­me­tre des­pren­dre's d'una part d'aquesta càrrega per ofe­rir als cata­lans un nou àmbit on exer­cir el dret a deci­dir, en aquest cas un dret tan sim­ple com poder gau­dir d'una pel·lícula en l'idi­oma del país.