L'adéu de Don Cándido

Cándido Méndez mor sindicalment matant. L'exsecretari general de la UGT se n'ha anat apel·lant a la unitat d'Espanya. La CEOE exigeix la unitat de mercat –o dels mercaders– i els sindicats reclamen la unitat de mercat –o dels mercadejats–. Conveni nacional. Méndez copia la llengua de la dreta, que diu que ha combatut tota la vida, i es refereix a l'anhel de llibertat de la majoria llarga dels catalans titllant-lo de “desafiament”. “Desafiament” a qui? Als treballadors? Els treballadors són “la casta”? Per a Don Cándido, sí. Per això rebutja “la demagògia populista” i reclama que “les decisions” les prengui “el conjunt del poble treballador espanyol”. Això és una variant. Almenys en aquesta exigència els ganduls no decidiran res. O sí. Perquè “poble treballador” també amaga trampa. Com tot en aquesta vida. Méndez és un “treballador”? I tant! De la factoria ugetista. Cadena de muntatge amb vocació eterna. En el fons –i en la superfície– el comiat bomba del secretari general etern té un destinatari: Josep Maria Àlvarez. La “unidad de destino en lo sindical” busca descartar la candidatura del secretari general de la UGT de Catalunya. Ara només queden dos interrogants per desvelar. El primer és si la majoria dels afiliats a la UGT pensen com Méndez i Joan Rosell. Acceptaran que un català que apel·la a totes les llibertats els lideri? El segon és el mateix Àlvarez. Si se'n surt, mantindrà els mateixos valors i conviccions des de la UGT Espanya que des de la UGT Catalunya?