Pobresa accelerada

En l'actualitat vivim en uns moments en què la pobresa, amb tota la seva càrrega de negativitat i bandejament social, està adquirint un protagonisme massa destacat en la societat catalana. De fet, la pobresa –nova, polièdrica i accelerada–, amb les seves derivades, és un element molt retardador per a la consolidació del procés d'alliberament nacional. Encara que cal tenir en compte que el fenomen de la nova pobresa (l'accelerada i contundent) ja és, a hores d'ara, una xacra molt estesa, que afecta tot el Vell Continent.

D'entrada, cal situar la pobresa accelerada actual més enllà del fet estadístic de l'atur. Avui, per primer cop des de fa molts anys, tenir feina no és garantia per sortir de la pobresa. A més, jo considero que les xifres de l'atur, si més no les oficials, aniran baixant, però la pobresa augmentarà en progressió geomètrica. No ens enganyem, ni enganyem el ciutadà/elector; el problema de debò vinculat a la pobresa, malgrat la deflació actual, és que els ciutadans no disposen de prou ingressos per a tenir una vida digna. La manca de consciència social, política i nacional de la nostra estimada Catalunya provoca que massa gent caigui en la xarxa mafiosa de l'economia submergida, per la qual cosa els arbres no li deixen veure el bosc. El nou capitalisme financer, postmodern i nihilista, s'ha instal·lat completament en la precarietat i no vol plantejar-se fer possible que se superi la pobresa. El sistema socioeconòmic actual, massa influenciat per la macroeconomia i per les fredes i a voltes falses estadístiques econòmiques, no vol millorar el model sociolaboral i bandejar la precarietat i el treball a temps parcial. Estem en un coll d'ampolla social, en què la pobresa es va retroalimentant i l'ésser humà cada dia esdevé més impotent per sortir de l'infern personal. La figura de l'empresari com l'enteníem fins fa uns anys ha desaparegut, i ha passat a esdevenir l'encarregat/l'executiu al servei d'unes multinacionals nihilistes, sense cor ni cervell. La classe mitjana s'està volatilitzant; l'acció social de les administracions resta impotent, els sindicats s'han burocratitzat i són minoritaris. La pobresa guanya la batalla. Molt de compte amb la proletarització de les capes mitjanes, ja que aquesta classe social, a Catalunya i a Europa, és el planter d'una nova extrema dreta arrogant, que vol liquidar per sempre la democràcia al Vell Continent.