La melodia de les guites és la plaça

A vega­des, una festa ha d'evo­lu­ci­o­nar i s'ha d'adap­tar als nous temps i a la gent que la gau­deix. Ho com­pro. Per norma gene­ral, inno­var està bé. Excepte quan es trenca l'essència del que vols millo­rar. Un salt de gui­tes és sinònim d'impre­visió, d'espon­taneïtat, d'enre­nou i d'empen­tes. Empen­tes que no saps d'on vin­dran, perquè la guita va per on vol i cap on vol.
Lluny dels Tira­bols, la guita no neces­sita cap core­o­gra­fia que li mar­qui el camí a seguir a la plaça. Ni la neces­sita, ni la vol. I els patu­mai­res –si més no la immensa majo­ria–, tam­poc. Perquè la melo­dia d'un salt de gui­tes la com­po­nen els patu­mai­res quan veuen que la grossa o la xica s'acos­ten. Aquesta és la seva sim­fo­nia.