El nacionalisme es malvèn

Un servidor –i perdonin, però és qui tinc més a mà– fa quasi mig segle havia d'invertir tones de paciència per mirar de fer entendre el cas nacional català a una senyora catòlica, bona persona, alemanya de Westfàlia i llavors la meva sogra. I per il·luminar la mateixa cosa a un jove comunista prosoviètic, amic dels d'estimar, resident al costat “lliure” del mur de Berlín i llavors el meu cunyat. Fa uns vint anys, en intercanvis acadèmics amb un institut de Bèrgam, tot i la devoció que professo a la cuina italiana, em feia mandra seure en taula d'osteria amb els amics professors perquè a cada àpat em veia de Sísif empenyent inútilment la pedra de la supervivència nacional catalana cap al cim dels seus prejudicis padànics. I esmento de passada turistes francesos al bell mig del Sàhara algerià (“aventures” controlades) que, per esmorzar, m'untaven la llesca amb jacobinisme à tartiner. Oh, Europa!

Per aquestes i d'altres “pàgines viscudes”, puc testimoniar la dificultat de vendre la realitat nacional catalana, sobretot abans que Escòcia o el Quebec sortissin a la tele; després de la independència de Lituània i Croàcia, avui ho deu ser menys. Amb tot, el viatjat Artur Mas ha sortit de la seva discreció per advertir-nos que a Europa el nacionalisme no es ven bé. Té tota la raó, és clar, però mentre pensem que quan fou mort el combregaren, no podem evitar de saludar-lo amb un “benvingut al club; ja era hora, senyor president, que sortís de l'armari nacional”. A veure. El sever Ribó, ara defensor del poble i fa quaranta anys professor d'història, explicava –fem-ho curt– que hi havia dues classes de nació i, respectivament, de nacionalisme. Un: el conqueridor i homogeneïtzador de França, la Gran Bretanya, l'URSS o Iugoslàvia que, amb lleis o a sang i a foc –depèn del moment històric i del context present– han pretès i pretenen repintar persones i societats –nacions– del mateix color de la seva matriu primària francesa, anglesa, russa o sèrbia. Dos: la nació i el nacionalisme defensiu dels pobles que han estat conquerits i colonitzats per aquells altres, entre els quals la i el dels catalans. Però “a Europa” no filen gaire prim: d'una banda el nazisme va embrutar molt el mot i la semàntica de nació. I de l'altra, en aparent paradoxa, la Unió Europea ignora que, posem, Rajoy i Hollande exerceixen de veritables i efectius nacionalistes amb totes les eines i les armes al seu servei. Això ja se sabia quan va néixer, posem, CDC. Per això resulta curiós que s'hagin passat quaranta anys exhibint nacionalisme (trenta-cinc dels quals deixem-ho amb regionalisme), sabent que “a Europa”, amb l'assessorament del Solana o del Margallo que toqui, figuraria que confonen els anhels de Macià o de Puigdemont, no amb els “lícits” d'un Mitterrand qualsevol, sinó amb els de Goebbels.