Opinió

Tribuna

Vilaseca, una vocació de servei

“És una bona notícia l'aparició de l'excel·lent biografia que d'ell ha publicat Jordi Amat, sota el títol ‘Un país a l'ombra', que és també un suggestiu fresc de l'època

Manuel Milián Mestre cita en les seves memòries un informe confidencial de la policia espanyola del 1974 en el qual es considera “el més perillós” Josep Maria Vilaseca Marcet, “advocat de l'Estat, democratacristià, amic de Joaquín Ruiz Giménez i gran inductor de l'independentisme”. Queda així clar que Vilaseca, per sobre de la seva voluntat d'estar a l'ombra, va ser un personatge d'incidència decisiva i positiva en la societat catalana del seu temps. Per això és una bona notícia l'aparició de l'excel·lent biografia que d'ell ha publicat Jordi Amat, sota el títol Un país a l'ombra, que és també un suggestiu fresc de l'època.

Vilaseca va néixer el 1919, fill d'un procurador i connectat per la seva mare amb una família d'industrials de Terrassa, catòlica i, en part, carlina. Un oncle de la mare va ser Antoni Maria Marcet, abat de Montserrat. “Era llest i callat com la mare”, recorda una germana. Tímid, introvertit. Alumne prototípic dels jesuïtes. Estudià dret. “No era grandiloqüent. Molt agut, molt despert –segons el catedràtic Font Rius–, no es manifestava externament, era reservat.” Fascinat per l'ordre, fugia de la improvisació i de l'atzar. Premi extraordinari de llicenciatura i de doctorat, ingressà amb el número dos de la seva promoció al cos d'advocats de l'Estat, poc després de patir un atac de poliomielitis que el va afectar per sempre. Va tancar la seva formació amb una tesi doctoral sobre les relacions dels bancs centrals amb l'Estat. Fou llavors quan va ingressar a l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, que va facilitar la seva relació amb el món madrileny, en el qual va ser respectat.

La vida de Vilaseca va estar vertebrada per la seva fe cristiana. “Llegint l'Evangeli –va escriure– trobo que una posició cristiana no pot ser una posició de dretes.” Per això advertia que s'havia d'evitar tant la subordinació al poder econòmic, com la dependència de l'Església. El partit democratacristià havia de connectar –segons ell– amb les classes mitjana i treballadora, i havia de defensar una estructura federal. Ara bé, Vilaseca mai no utilitzà les institucions catòliques per trepar, sinó per desenvolupar una profunda vocació de servei.

Aquesta vocació de servei es va plasmar de diverses formes al llarg de la seva vida. Primer en l'apostolat i, aviat, en realitats tangibles de diversa naturalesa, convençut com estava que, entre liberalisme i marxisme, existeix una via alternativa –la socialització– basada en la constitució d'entitats que mitjancin entre l'individu i l'Estat, de forma que obliguin a fer que “l'Estat adopti una forma democràtica”. Vilaseca –escriu Amat– “es va dedicar a fonamentar, des de la perspectiva legal i jurídica, espais d'aquesta societat civil (...), que esdevindria nervi essencial a través del qual la Catalunya de la postguerra aniria trobant els mecanismes per a una renovació de llarg abast”. Així, per exemple, Vivendes del Congrés, Esade, Editorial Quaderns per al Diàleg, Fundació Jaume Bofill...

La seva activitat política experimentà un canvi radical a partir de la mort “en acte de servei” del degà del Col·legi d'Advocats Frederic Roda Ventura, el 1967. Vilaseca va demanar l'excedència com a advocat de l'Estat i va dedicar el seu esforç a la construcció d'una alternativa ideològica fundada en la justícia social. No és estrany que acceptés –el 1971– fer-se càrrec de la caixa de resistència de la vaga dels treballadors de la Harry Walker. De fet, Vilaseca fou, en els 70, una figura important en l'articulació de la cultura democràtica. Encaixa amb aquest rol la carta que dirigí a Manuel Fraga –l'agost de 1973– en la qual li deia: “Crec que qualsevol plantejament polític relatiu a Catalunya ha de partir perquè sigui acceptat per la majoria dels catalans i dels «altres catalans», del reconeixement clar i previ de l'existència d'un dret derivat d'unes realitats nacionals. I que aquest plantejament no és separatista, i que precisament el seu desconeixement origina el desig de separar-se.” És el que hi ha.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.