Els EUA i Espanya

“Cap nació no ha jugat un rol tan decisiu a modular l'ordre mundial com els EUA, ni practicat major ambivalència quant a participar-hi. Imbuïts amb la convicció que la seva acció influiria decisivament en la política mundial, ha jugat un rol paradoxal. Ha estès els seus principis de llibertat i democràcia renunciant a qualsevol voluntat imperialista, exercint una determinant influència en moments crítics, declarant l'absoluta voluntat de deslligar-ho del seu interès nacional i finalment esdevenint una gran potència amb la voluntat manifesta de no comportar-se com a tal. La política exterior americana ha reflectit la convicció que els seus valors nacionals de democràcia i llibertat, continguts a la seva Constitució i Declaració d'Independència, eren d'aplicació mundial  i per tant positius per a la humanitat”. Henry Kissinguer.

La història dels EUA té 250 anys. Molts fets desdiuen aquesta afirmació: Cuba, Mèxic, Panamà, Iran, Vietnam, Xile, Iraq, Afganistan... però en el que és essencial, en el que han fet els seus grans presidents en els moments clau de la història, l'afirmació és certa. Històricament hi ha tres períodes diferenciats:

1) L'esperit dels fundadors arriba fins al final del segle XIX, incloent Lincoln. Per a Jefferson, Amèrica havia d'esdevenir una gran potència, l'imperi de la llibertat en què postular i demostrar els  principis del bon govern. Era un imperi diferent dels europeus basats en l'opressió i subjugament dels pobles conquistats. El president Adams deia que Amèrica s'havia de regir pels principis de la lleial amistat, la llibertat igualitària i la generosa reciprocitat. En aquest període creix el territori americà al doble per la compra de la Louisiana a França al 1805, territori que va del golf de Mèxic a Chicago i que Napoleó havia obligat a cedir-li a l'Espanya de Carlos IV. És insòlit que sigui una compra i no una conquista fruit de la guerra.

La guerra de Secessió que condueix Lincoln i guanya el nord després d'una hecatombe humana i material té l'objectiu de fer prevaldre el principis de llibertat i igualtat, l'abolició de l'esclavatge i preservar la Unió. El confederats preferien separar-se si podien mantenir les seves lleis.

2) El president Theodore Roosevelt practica l'imperialisme amb Cuba, Filipines i Panamà, encara que no annexioni directament els territoris, i amb Mèxic, on les províncies separades, Texas, Arizona, Nou Mèxic..., decideixen unir-se a la Unió. Res no és totalment net en aquest període, però els EUA tenien la imatge de la llibertat que resultava atractiva per a aquests territoris que, entrant en una federació, podien preservar els seus drets i governs. La federació aportava, no detreia. Roosevelt pensava que una gran nació havia de defensar els seus ideals perquè ningú no ho faria per ella...

3) És el president Wilson, elegit l'any 1912, qui aconsegueix la intervenció americana a la guerra del 14/18, no per restaurar l'equilibri de poder a Europa, sinó per “fer el món més segur per a la democràcia”.

A través del seus principis de transparència i lliure autodeterminació dels pobles, inventa una nova manera de fer política que ha impregnat la política exterior americana des de llavors, malgrat que en el curt termini no aconsegueixi que el tractat de Versalles ho reflecteixi, l'excés dels guanyadors crea la llavor per a la guerra 39/45, i no pugui evitar que la Societat de Nacions, la seva més notable creació, sigui violentada per Alemanya, Itàlia i Japó.

Tot el que ve després està en l'estela de l'idealisme de Wilson amb el pragmatisme de Franklin D. Roosevelt, que resol la crisi del 1929, combat l'autoritarisme  i converteix els EUA en la primera potència mundial al 1945. Quan s'abandonen aquests principis i amb mentides es justifiquen les guerres d'Iraq i Vietnam, el lideratge dels EUA se'n ressent perquè practica allò que des del seu naixement combat.

Els EUA no seran recordats pel que varen fer Nixon o Bush sinó per Adams, Lincoln, Wilson, Franklin D. Roosevelt, Kennedy, Clinton i Obama. perquè són aquests els que reflecteixen l'essència dels seus valors i per tant de la millor política americana.

Si comparem aquesta evolució històrica amb la d'Espanya ens trobem que, el que als EUA és excepció, a Espanya és pràctica habitual i a la inversa. És aquesta realitat la que, en lloc de crear interès per formar part de l'estat genera ànsies d'emancipació, i en lloc de respectar les seves  institucions porta a la voluntat  de revolta?