La mort de la unilateralitat

Es van morint les coses i els conceptes. No hi ha res que duri eternament. La Setmana Santa ens ho recorda. Memento mori. Per això es van morir, les pobres, la puta i la Ramoneta. Requiestat in pace, proclamava Artur Mas. Amén. Mireu si la mort va ser total, que les darreres putes i ramonetes ara s'han declarat en suspensió de pagaments. Unió no pot ni pagar les nòmines. I de Duran i Lleida, no se'n sap ni gallina ni ou de pasqua. Un cadàver. El segon és la unilateralitat. Ahir Oriol Junqueras en va alçar acta de defunció. Segons el vicepresident, “la independència no serà el fruit només d'una decisió unilateral per part de les institucions catalanes, ni tan sols el resultat d'un suposat acord bilateral amb les institucions espanyoles, sinó que serà un procés inevitablement multilateral, i serà tan públic com privat”. Misericòrdia. Quatre homes per al sac, i el sac en terra. Si la independència no ha de ser el resultat d'una transgressió audaç i valenta, si ha de dependre dels acords amb els senyors de Madrid i si, a més, ha de sumar la participació decidida de vés a saber quanta gent d'ací, d'Espanya, d'Europa i del món, tot plegat es farà llarg i entremaliat. El nou cadàver ressuscita el primer. La defunció de la multilateralitat pot reviscolar la puta i també la Ramoneta. Ningú s'hauria d'estranyar, doncs, que a les enquestes els partidaris de la independència es mantinguin, però que alhora els partits que l'articulen retrocedeixin. Tant de cerimonial atia l'estupefacció.