Eco, Prats, Pla

L'enyorat mossèn Modest Prats, per preparar una més de les seves tesis doctorals, anà a passar uns mesos a Lecce, ciutat de la Itàlia meridional, de la regió de Pulla, enclavada quasi a la punta del taló de la bota italiana. Hi va estar des de final del 1979 fins a l'estiu del 1980. Quan arribà, i en una trobada amb Josep Pla (jo els havia posat en contacte), ens parlà d'una novel·la d'Umberto Eco, acabada de publicar a Itàlia. Ell ja l'havia llegit en italià, i ens en va fer una mena de crònica. Sé també que en parlà amb en Guillem Terribas de la Llibreria 22, que estigués al cas quan fos publicada per aquí.

Ara, amb la mort d'Umberto Eco, se m'ha revifat un record d'aquells anys. Quan Prats parlava a Pla de la novel·la i en feia grans elogis, al polígraf de Llofriu allò que de veritat l'interessava és que li parlés d'Itàlia, i de Lecce concretament. Perquè era una època que a Pla, als seus 83 anys, li agafà una dèria inexplicable d'anar a Grècia a escriure-hi articles per a El Noticiero Universal. Havia vingut a dinar amb Josep Tarín Iglesias que aleshores n'era el director (1977-1980) i en aquella llarguíssima sobretaula, Tarín digué que El Noticiero no tenia corresponsal a Grècia. Pla li va dir: “hi podria anar jo.” I vet aquí que Tarín li seguí la broma, però Pla s'ho anava prenent més i més seriosament; feines vam tenir a treure-li del cap. Una raó que el va convèncer per desdir-se'n va ser quan li diguérem que a Zakintos (l'illa on volia anar) no hi havia corresponsalia de La Caixa, i que seria molt difícil el cobrament puntual dels articles. Ara això sembla ciència-ficció, però va ser ben real i problemàtic.

Modest Prats acabava d'arribar de Lecce, a prop d'un punt d'embarcament molt estratègic per anar a Grècia, i l'homenot de Llofriu ja s'havia fet el pla: li demanava al mossèn detalls del port de Brindisi (a 39 quilòmetres), quants vaixells sortien diàriament cap a Grècia, i fins li demanà horaris. I a mi em demanava que l'acompanyés només fins a Milà perquè li feien por les vint vies de la gran estació (i ho deia en italià: paura di veinte binari), i que ell ja s'espavilaria per arribar a Brindisi. Va ser tot plegat com un petit drama. Al cap d'un temps El nom de la rosa sortia publicada aquí. La vaig llegir fins a tres vegades; i ara, com un homenatge pòstum al gran Umberto Eco hi torno, amb l'interès i fascinació de la primera vegada.