Qui recorda l'Estatut?

Inés Arrimadas va escriure, amb aquell to que fan servir quan parlen de coses que els semblen que haurien d'estar superades, que fins i tot en la mort de Johan Cruyff no podíem evitar fer política. Parlava de TV3, però de fet parlava de tot el món sobiranista, o independentista, com vostès vulguin. Se n'ha parlat molt, de Johan Cruyff, i jo crec que merescudament. Futbolísticament va representar-ho tot per al Barça pel canvi de mentalitat del club, però per al país, tot i no parlar mai en català, va fer també moltes coses. Se n'havia de parlar perquè era un dels grans de la història del futbol, dels cinc escollits, però també pel que havia representat per al Barcelona com a institució i per a Catalunya com a país. En el seu castellà macarrònic també ens va indicar el camí, com ho havia fet de jugador, no deixant-se acoquinar per la Policía Armada al camp, ni per la dictadura ben viva quan va dir que Jordi era Jordi, o quan tantes vegades havia dit allò que els catalans serien el que volguessin ser. O sigui, que hi tenim dret. Doncs miri, senyora Arrimadas, sí que l'hem fet servir, el Cruyff, per la causa, encara que parlés en castellà, perquè va marcar camins. El que els delata, als que no ho suporten, és que es queden tan tranquils quan passa el mateix quan moren mites d'equips espanyolíssims, o quan tenen la barra de deixar per escrit a TVE que Cruyff va estimar tant Espanya que va posar de nom Jordi al seu fill. Doncs mirin, no. Tocava parlar de Cruyff com a futbolista i entrenador, i tocava fer-ho com a personatge públic que va decidir viure a casa nostra i ser dels nostres encara que parlés en castellà. Hi ha molts independentistes que parlen en castellà perquè volen i per demostrar que una cosa no treu l'altra. Han passat deu anys d'aquell Estatut que van destruir entre tots, amb el Constitucional i Guerra de primeres espasses. Doncs mirin, amb l'estocada a aquell Estatut, el 2010, van possibilitar que una majoria optés per l'estat lliure. I en això estem...