Per compartir

D'un temps cap aquí sovintegen a la premsa notícies que informen que la policia ha trobat un home o una dona morts des de feia més d'un any a casa seva. Sense signes de violència. L'última l'hem coneguda aquesta setmana passada. Una dona de Valdilecha, un municipi de tres mil habitants dels voltants de Madrid, que feia més d'un any que no l'havia vista ningú, que ningú la trobava a faltar, que ningú sabia si se n'havia anat del poble, que ningú la reclamava per a res. És ben trist! Quan la policia entra en aquestes cases ho troba tot intacte, s'hi ha aturat el temps. En aquest cas, la dona jeia al sofà on la va atrapar la mort, vagin a saber si dormint o no. I quan la policia accedeix a aquests habitatges normalment és perquè hi ha algun veí que diu que fa temps que no el/la veu. Si a això hi afegim que són persones que viuen soles i que si tenen família no s'hi volen relacionar de cap manera –com segons sembla era el cas–, tenim una situació de solitud, aïllament i incomunicació absoluta. Que potser és volguda, no es pensin. Hi ha moltes persones que troben que val més estar sol que mal acompanyat. Què volen que els digui: són fets que fan pensar. Vivim en l'era de les comunicacions i es posa cada dia de manifest que estem més desconnectats i incomunicats que mai. Que no sabem qui són i què necessiten –si és que necessiten res– els nostres veïns o fins i tot els amics o els parents! Incomunicació que em porta a pensar en el fet de morir sol. Si no ens fa cap gràcia morir, menys ens en fa afrontar-ho sols. A diferència del nostre naixement que normalment quan traiem el cap hi ha com a mínim dues persones, en el moment de la mort estem sols. Morir-se fot, però alleuja saber que hi haurà algú que es preocuparà de tu, que vetllarà perquè el teu comiat sigui al més digne possible. Crec que és un últim dret que no se li pot negar a ningú. Ara, també cal respectar el que se'n vol anar sol, sense fer soroll, però trobo que la vida –i la mort en forma part– és per compartir-la.