Viduïtat

La literatura s'ha ocupat sovint del sentiment de pèrdua extrem que representa la viduïtat. En els darrers temps la nostra Imma Monzó (Un home de paraula) o Julian Barnes (Nivells de vida) han escrit, cadascú a la seva manera, llibres memorables que exploren la possibilitat de gestionar el trauma i avaluar els efectes que es manifesten en el procés de dol i de pèrdua. Són llibres on l'artefacte literari aconsegueix articular l'emoció malgrat el seu to inevitablement testimonial. Un cas diferent és el de Colm Toíbín, l'irlandès amb vincles profunds amb Catalunya, que a Nora Webster ressegueix –des de fora– la lenta “reconstrucció” vital d'una dona que s'ha quedat vídua amb quatre fills encara adolescents. Són tres-centes pàgines sense incidents gaire remarcables o dramàtics: la trama és el fil prim que, de mica en mica, aconsegueix lligar els petits esdeveniments que teixeixen una nova vida diària sense l'altre. La gran aventura de la viduïtat és sobreviure i aconseguir relacionar-se amb el món. Són intrèpids els qui, per força i sense estridències, han de viure l'èpica de reconquerir una vida quotidiana. En fi, la literatura és especialment eficient a l'hora d'oferir ficcions consolatòries per afrontar la realitat. A la pràctica, els que no es dediquen a escriure troben sovint maneres menys subtils de gestionar els canvis inesperats que comporta la vida. Hi posen humor i pragmatisme. En el camp femení hi ha molta experiència perquè, per algun motiu, la proliferació de vídues és un fet social. Me n'explica un cas un amic que mentre cuinava per a la seva dona i una amiga vídua sentia, de lluny, la conversa: “Sí, noia, al principi no te'n saps avenir i sembla que et serà impossible viure sense ell, però amb el temps t'hi vas acostumant i, vist ara, penso que a una dona ningú li hauria de negar deu anys de viduïtat... com a mínim.” El cuiner, una mica alarmat, es va afanyar a afegir el parmesà al risotto i els va tallar la conversa: “Senyores, a taula!”