Solidaritat desbordant

En les properes hores l'entitat Rebost Solidari de Cerdanyola carregarà a Terrassa un tràiler ple de material per als refugiats del camp d'Idomeni . No serà el primer, ja que aquest ja es troba, des de divendres, al camp de refugiats, ara de presoners, a la frontera entre Grècia i Macedònia. I esperem que no sigui el darrer, si és que la capacitat logística de l'entitat li ho permet. La campanya, amb els suport dels parcs de bombers catalans, ha tingut tant d'èxit que es va haver de demanar que es deixés de portar material perquè els parcs ja estaven completament desbordats. Aquesta mateixa imatge, de locals desbordats pel material recollit per altres entitats, s'ha vist aquest dies arreu del país. Catalunya, el mateix país que, via el seu govern i els seus ajuntaments, reclama poder acollir refugiats ara mateix, demostra, com sempre, el potencial de la seva societat civil.

Però aquesta és una tendència general. Catalunya hi excel·leix per la seva societat civil, protagonista d'altres lluites en els eixos socials i nacionals que serien motiu d'altres articles, però no es troba sola. O no és un esforç ingent que un país com ara el Líban, amb quatre milions d'habitants, hagi acollit ja un milió de desplaçats de les guerres a l'Iraq i Síria? I el mateix passa a Alemanya. Sí, és cert, hi ha un auge de la ultradreta i hi ha una polarització de posicions, però els alemanys han acollit un milió de persones i cerquen les millors fórmules perquè la seva integració pugui ser real. I des de la llunyania i, certament, des de l'anàlisi freda dels resultats de les darreres eleccions a Alemanya o a Suècia, pot semblar que Europa és un búnquer antirefugiats. I això no és així. Almenys no és així des de la gent del carrer. Altra cosa és el vergonyant paper dels governants dels diferents països –no pas d'Europa perquè no hi ha un govern europeu– contractant un pinxo com Turquia, que retorna els refugiats a la frontera siriana –quan no dispara contra ells– per fer-li la feina bruta.