Aventures de l'exposició

“Exposició de Flors a Girona” va ser la denominació emprada per tothom sense problemes en la dicció, fàcil de recordar i marcant una diferència important amb les quals li adjudicaren la “Sección Femenina de FET y de las JONS” i la “Jefatura del Movimiento de Gerona”. Els balcons dels carrers cèntrics, la Casa de Cultura, la Sala de Descans del Teatre Municipal, foren els escenaris anteriors a Sant Pere.

Després de la mort del capitost Franco, hi hagué un especial interès perquè l'Exposició no tingués continuïtat. Ho consideraven una manifestació política en lloc d'artística. No es pot negar que la premsa i la ràdio gironines, en parlar de l'Exposició, hi posaven camisa blava i les fletxes. Això, per part dels protagonistes franquistes. Sentí dir a persones educades i respectuoses que l'Exposició s'havia acabat. La persona que ho liderava desaparegué. Restava en una masia de la seva propietat a Vilobí d'Onyar.

El sorprenent va ser que persones significades de la Girona culta, laboriosa i amb aspiracions democràtiques a mitjan termini des d'un punt de vista diferent, opinaven el mateix. Em deien: “Si aconsegueixes la continuïtat, afavoreixes el grup de franquistes que en són els realitzadors i patrocinadors.” S'ha de dir que algunes floristes i planteristes, naturalment, n'havien vist amb bons ulls la continuïtat. Els detractors hagueren d'acceptar la derrota veient com la nova associació reprenia amb èxit, el 1978, l'Exposició a Sant Pere. I prengueren mesures contra la meva persona. Amb el suport del governador, que féu la mateixa gestió, es dirigiren al president de Cobega SA. i li presentaren el seu candidat a succeir-me, un empleat de l'Ajuntament que s'ocupava de les relacions públiques corporatives. Era un conegut franquista que convertí aquesta dèria en professió. Una conversa amb el Consell a Barcelona i el problema s'acabà. M'acusaven de“rojillo”.

De primer no tingué ajuda per crear una entitat d'acord amb la legalitat d'aquells anys. Les crides persona a persona i les reunions informatives a la Casa de Cultura serviren de poc. He de dir que en aquesta feina de promoció d'una associació sols tingué l'ajuda del meu personal i, en una convocatòria a la Casa de Cultura, a la qual acudiren quatre senyores, assistí Josep Tarrés. Ni una ànima més! El que decididament es posà al meu costat va ser l'Antoni de Inès i en començar a funcionar, el cap municipal de Jardineria, Jordi Carreras, i l'aparellador de l'Ajuntament, Eulogi Bordas. El 1977 no hi va haver Exposició, i com que quedaven uns diners, després d'un informe tècnic evacuat per un enginyer agrònom silvicultor, compràrem al Montseny un camió d'arbres refets i restituírem al Galligants –amb els anys– l'arbrat autòcton que ara té als últims 500 metres. Si s'aprecia interès per la història, continuaré amb un parell de capítols més.