El parlar de Palafrugell

El lèxic popu­lar de la llen­gua cata­lana és tan ric i divers que a cada poble, vila o ciu­tat de la nos­tra pàtria es podria fer un recull de la seva manera de par­lar. A vega­des les diferències són ben sub­tils i mínimes, però sem­pre s'hi troba el regust del tarannà propi. El dic­ci­o­nari que ha con­fe­git un grup de lle­tra­fe­rits de Pala­fru­gell n'és un exem­ple ben viu. S'aple­guen en un lli­bre que han ano­me­nat Coses sen­ti­des les parau­les, els modis­mes i les fra­ses fetes que s'atri­bu­ei­xen a la manera d'expres­sar-se dels pala­fru­ge­llencs. Natu­ral­ment un nom­bre impor­tant dels mots que s'hi recu­llen també es fan ser­vir en altres llocs pro­pers, ja que el llen­guatge no queda mai tan­cat dins d'unes mura­lles sinó que viatja amb la gent i es fàcil que els pobles veïns el com­par­tei­xin.

No és cap secret que a la Vila del Peix Fre­git s'hi parla el català ori­en­tal en la moda­li­tat empor­da­nesa. Tot i això hi ha hagut fac­tors cul­tu­rals històrics que han mode­lat els par­ti­cu­la­ris­mes. L'argot del món taper, de la page­sia i de la pesca van con­fluir per cris­tal·lit­zar en un cor­pus lexi­cogràfic esba­ta­nat. La influència de la llen­gua fran­cesa va ser molt nota­ble a tot l'Empordà amb l'arri­bada al segle XVII d'emi­gració occi­tana. Des de la rat­lla de França fins al rodal de Pala­fru­gell la gent gran uti­litza el verb ser en lloc de l'haver. Vg. «Som anat a cal metge», «sóc sen­tit un ros­si­nyol». I mots com car­rota, trefí o tira­buixó són cor­rents en la parla quo­ti­di­ana. Les mon­ge­tes ten­dres les ano­me­nem «feso­li­nes»; la coïssor de la gar­ga­me­lla, «rotija», i de rega­te­jar en diem «mas­si­car». Ens men­gem lle­tres o les ter­gi­ver­sem. Diem «nareta», «siglan­tana» o «junei». Aca­bem els verbs con­ju­gats en pri­mera per­sona d'indi­ca­tiu amb una «t» pala­tal que ena­mora: «Ja arri­bot» o bé «m'hi parot». Els més vells de la comu­ni­tat i espe­ci­al­ment les famílies de pes­ca­dors del cos­ter encara salen. Usen l'arti­cle deter­mi­nat amb la lle­tra «s» en lloc de «l». Vg. «es noi» i «sa cadira». Com­par­tim amb altres llocs el feno­men del ieisme, és a dir con­ver­tir la «ll» en «i». Vg. «ais», «paia» o «ui».

Aquesta tasca reco­pi­la­dora està dedi­cada a la gent que estima la llen­gua dels seus pares i pro­du­eix l'efecte d'esde­ve­nir una deixa imma­te­rial, de valor incal­cu­la­ble, per als nos­tres fills.