Bonaventura

La casu­a­li­tat va fer que el mateix dia en què s'estre­nava Juli­eta, la nova pel·lícula d'Almodóvar, final­ment tingués el pri­vi­legi de ser una espec­ta­dora del mun­tatge tea­tral Ven­tura, que, amb un text de Cris­tina Cle­mente cap­gi­rat pel direc­tor Víctor Múñoz, els actors David Pla­nas i Merit­xell Yanes repre­sen­ten en una planta inha­bi­tada de l'edi­fici nou­cen­tista on habi­ten a Celrà. Un títol femení amb un nom que sem­pre invoca l'ena­mo­rada de Romeu, mal­grat que el film d'Almodóvar no fa una atenció fona­men­tal a l'ena­mo­ra­ment, i un altre de mas­culí (per mi és un bell nom que, aban­do­nat en les elec­ci­ons pater­nes-mater­nes, sobre­tot ha esde­vin­gut un cognom tam­poc abun­dant) que, en femení, té una altra sig­ni­fi­cació rela­tiva a la feli­ci­tat i la sort, de manera que se'n pot tenir de bona o de mala. Aquesta pos­si­bi­li­tat de la bona­ven­tura o de la mala­ven­tura, de fet, afecta pri­mor­di­al­ment la dua­li­tat feme­nina repre­sen­tada a Ven­tura, però, tenint pre­sent el títol (Destí) d'un dels relats d'Alice Munro que ins­pi­ren Juli­eta, tam­poc és ali­ena al per­so­natge des­do­blat d'Almodóvar i, de fet, no ho és a la vida de qual­se­vol per­sona que, sense que pugui tenir-ne la cer­tesa, pot creure que la seva ven­tura deriva d'una decisió, que sovint con­si­dera equi­vo­cada. No crec que hagués posat en relació Juli­eta i Ven­tura sense pen­sar en aquesta casu­a­li­tat. Tan­ma­teix, a la seva manera, són obres que, amb la família i la seva des­com­po­sició com a nucli, juguen amb mate­ri­als dramàtics, per no dir-ne de fulletó, per donar-los un trac­ta­ment depu­ra­tiu a través de les el·lipsis, els silen­cis i allò que no s'acaba de dir. Però si Juli­eta m'ha pro­cu­rat de moment una insa­tis­facció, Ven­tura m'ha dei­xat una emoció que em va fent pen­sar sobre l'esde­ve­nir incert de la vida.