Alcaldessa

Quan encara no fa un any de les elec­ci­ons muni­ci­pals, ja han fet un film en

honor de qui pre­si­deix l'Ajun­ta­ment de la capi­tal de Cata­lu­nya. Algú ima­gina què hau­ria pas­sat si Pas­qual Mara­gall o Xavier Trias, tan bon punt aga­fada la vara de bat­lle, hagues­sin encar­re­gat un repor­tatge a fi i efecte d'enal­tir la pròpia figura? Deu ser cosa de la nova política: els líders per­den el sen­tit del ridícul, i els ciu­ta­dans, la capa­ci­tat de reac­ci­o­nar. En una escena pro­mo­ci­o­nal, datada deu mesos abans de les elec­ci­ons, apa­reix la pro­ta­go­nista con­fes­sant la seva “gran por” que no li agradi “estar en una pla­ta­forma política, ni ser can­di­data ni ser alcal­dessa”. I la pos­si­bi­li­tat que ella no agradi, no li ha pas­sat pel cap? El culte a la per­so­na­li­tat és propi de règims despòtics, i el movi­ment boli­varià s'hi fa molt. En aquest cas, pri­mer van ser molts minuts de tele­notícies i molts panegírics ento­nats per ter­tu­li­ans sense escrúpols; ara, aquest film que abo­carà en el per­so­natge dosis inso­fri­bles de sen­ti­men­ta­lisme men­tre repre­sen­tants ben tri­ats del popu­latxo entren en èxtasi. Què vindrà després? Si recor­dem que ha acce­dit a l'alcal­dia només amb 11 d'un total de 41 regi­dors, el límit és la ima­gi­nació. Hi ha molt de dèficit democràtic i de sub­missió infor­ma­tiva en el seu tri­omf. No resis­ti­ria una opo­sició política ni una entre­vista en què no li tole­res­sin toca­des de violí i li exi­gis­sin res­pos­tes clares i con­cre­tes; però d'això no n'hi ha. Massa gent dis­po­sada a aplau­dir-li la vella vocació de ser una mala actriu de repar­ti­ment.