‘Pan tumaca'

La reedició santjordiana del llibre de Leopold Pomés Teoria i pràctica del pa amb tomàquet (Tusquets) em fa venir al cap l'adaptació en llengua espanyola del terme “pa amb tomàquet”: “pan tumaca”, en diuen. O intenten dir-ne alguns. El fet cert és que ni el DRAE (el diccionari de la llengua espanyola), ni el DPD (diccionari panhispànic de dubtes), ni tampoc el diccionari essencial, cap d'ells, recull la paraula tumaca; i tampoc, en conseqüència, el terme pan tumaca. I tampoc de la paraula tumaca ni del terme pan tumaca en diu res la Fundéu (Fundación del Español Urgente), dedicada a impulsar el bon ús de l'espanyol en els mitjans de comunicació. En canvi, en diaris de paper i electrònics, en confidencials, en xarxes socials i altres eines de difusió de la informació i de l'opinió, sovint hi trobem escrit el terme pan tumaca (fins i tot la contracció del mateix terme: pantumaca). Pel que fa a imatges, fins i tot hi trobareu alguna pissarra de bar (de Madrid) amb l'opció d'entrepans amb pan tumaca. Si tenim en compte que en la llengua espanyola funciona perfectament el terme pan con tomate, i veient la nul·la col·laboració de les autoritats lingüístiques a acceptar l'adaptació pan tumaca, hauríem de creure que hi ha alguna voluntat metalingüística amagada. Quim Monzó va ser el primer que se'n va adonar i ho va denunciar, quan una campanya de publicitat institucional del Regne d'Espanya va fer servir el #Pan Tumaca. “Una mica de respecte per l'idioma català. Sisplau!”, va piular l'escriptor.

Els prejudicis del regionalisme espanyol amb el pa amb tomàquet vénen d'antic. Durant molts anys, si anaves a Madrid i demanaves pa amb tomàquet t'exposaves que et servissin el pa a llesques amb talls de tomàquet a sobre o l'entrepà amb talls de tomàquet a dins, com si es tractés de tomàquet tallat per a l'amanida. I et preguntaven que si eres català. Anys després van inventar la tècnica del tomàquet de pot. Tenien la llauna de tomàquet ratllat a mà i, quan demanaves el pa amb tomàquet, te'l pintaven amb un pinzell. Aquells pinzells per escampar el tomàquet, que són un dels estris més antihigiènics que hi ha, es van arribar a veure a Barcelona més tard; per exemple, en algunes franquícies gastronòmiques del passeig de Gràcia.

Actualment, menjar pa amb tomàquet fora de casa és una aventura. No només és complicat que en els establiments hi hagi tomàquets de penjar (els idonis), sinó que també ho és que hi hagi un bon oli verge d'oliva i pa de veritat, rodó i cuit amb forn de llenya (es coneix per “pa de pagès”). Sobretot el pa, perquè la febre del pa industrial ha fet molt de mal a la cultura gastronòmica. Quan cal, el pa amb tomàquet me'l preparo jo mateix a casa o el menjo en algun local de confiança. I també el pa amb oli; vaja, el pan boli, que en deuen dir.