El senyor Dalfó

No hi ha res més aspre que una columna d'opinió feta obituari. Però els obituaris justos són més necessaris que les columnes. Ha mort Xavier Dalfó. Durant molts anys havia estat director i editor de la revista Canigó, que va ser una tatxa en la fusta resistent del règim. Un paper revulsiu i impertinent. Un ariet que es va fer més incisiu quan el franquisme cedia sense cedir. I també un miracle. Perquè darrere les revistes escrites en català i de llarga durada en les quatre dècades de dictadura només hi podia haver l'Església. Des de Figueres i des de Barcelona, el senyor Dalfó, que no era capellà, es va jugar la cara per una premsa i un país. Els Països Catalans, que eren el país del senyor Dalfó. A partir d'un determinant i just moment, fent tàndem amb qui seria la seva dona: Isabel-Clara Simó, que va arribar d'Alcoi amb més força que el barranc del Cinc. Després d'anys, panys i planys un dia se'n van cansar. Ho diu de manera lapidària l'editorial del darrer número de Canigó, que protestava per la complaença i el negoci en què s'havia instal·lat l'antifranquisme: “Potser el silenci en aquestes circumstàncies [l'any 83] sigui pitjor que la malaltia, però senyors, hi ha el cansament. Ens hem cansat de perdre. Esperem que els astres ens renovin l'energia, perquè si això no ve del cel...”. Els astres han renovat l'energia. I el senyor Dalfó ho va veure. Potser per això al final era tot tendresa i humanitat. Un astre. Que descansi, perquè s'ho ha ben merescut, senyor i amic Dalfó.