De set en set
Casta viva
del sufragi universal
Certs líders radicals parlen de “la casta” per desqualificar els qui remenen les cireres en la política i les finances. Els destinataris del blasme no en fan cas. En un restaurant vaig sentir un cínic que deia ben alt als seus companys de tiberi que “la casta” que esmenten Pablo Iglesias i els seus deu ser “una senyora que s'absté de tot plaer sexual”. Tractant-se de Madrid, també es pot suposar que parlen de la Casta, la “chulapa” amiga de la Susana a La verbena de la Paloma. Polítics i activistes anomenats alternatius es queden curts, però, a l'hora d'aclarir què entenen ells per casta. Segur que pensen en la gent de mala casta, la que segresta sense cap mena d'escrúpol ètic els ressorts materials del poder. N'exclouen, potser, la casta que manté viva la mentalitat elitista dels vells liberals. La casta que en les revolucions burgeses del segle XIX moria a les barricades en defensa del vot censatari. Lluitaven per aconseguir que fossin electors i elegibles només els homes majors d'edat, que paguessin contribució i amb estudis superiors. És la casta que no acaba de pair que el sufragi universal significa que tothom té dret a elegir i a ser elegit. És una casta encara viva. És la que a les xarxes socials i a les tertúlies asocials vol desacreditar el president de Catalunya i l'alcaldessa de Barcelona remarcant que no acabaren els estudis universitaris. És propi d'una casta aristocràtica discutir la grandesa moral del sufragi universal, basada en el fet que tothom és digne d'elegir i ser elegit.