Teatre de l'absurd

Ben pensat i apamat, ara resulta que tenen una part de raó els de l'argot. Els de l'argot són els politòlegs. Una fauna inquieta i pretesament especialitzada que s'ha imposat en la política nostra de cada dia per fer-se útils. Fer-se útils vol dir traure'n profit. Crematístic o de prestigi. Aquests senyors veuen la política com una funció de teatre total. Es refereixen als “actors”, a l'“escenari”, i en menys mesura, a la platea i a les bambolines. Els de la platea, fila set, són ells. I els de les bambolines, encara més. També parlen, obsessius, del “relat”. Haurien de dir-ne “text” o “guió”. Petita dramatúrgia, la nostra. I tenen raó perquè la política espanyola i la catalana són teatre, en efecte, però de l'absurd. Gran Ionescu. Ionesco, allà. És absolutament absurd el drama que vivim. D'un costat, a Espanya, els malabarismes s'han fet inexplicables. Ningú entén res. Mariano Rajoy, Albert Rivera, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias són uns perfectes histriònics que avancen un final d'obra calamitós. Hi haurà govern a Espanya, però no ara, després d'eleccions. I la farsa acabarà amb el senyor Rajoy dirigint la funció, el senyor Rivera demanant les entrades i els senyors Sánchez i Iglesias venent pipes i tramussos. Bombón helado! A Catalunya el sainet subaltern hauria de portar cap a un nou local. La companyia vol ser-ne propietària. Ja ho veurem. Perquè, a l'hora de la veritat, sembla que els encanti l'arrendament. Pagar a l'amo del local allò que no recapten amb les entrades.