El desordre ens presideix

No sé què més cal que passi que no hagi pas­sat ja en el pri­mer par­tit de l'opo­sició per tal que el ciu­tadà no pugui dir que encara no té prou ele­ments de judici per ori­en­tar el seu vot, per­so­nal i intrans­fe­ri­ble, i del qual és l'únic res­pon­sa­ble. Si no els té, és que no els vol tenir. I si és així, cal pen­sar si és pos­si­ble una democràcia sense demòcra­tes. Tenir drets i no tenir deu­res no és ni pen­sa­ble. Tot indica que la famosa tran­sició deu ser un miratge. Tran­si­tar és anar d'un lloc a l'altre. I a hores d'ara ningú no sap quin deu ser aquest altre en el qual som, que s'assem­bla tant al lloc on érem. I amb una jerar­quia catòlica que o és la mateixa d'abans o la ger­mana bes­sona.

No hi a res al seu lloc. I que consti que no és només el Par­tit Popu­lar, el que no és al seu lloc, sinó tan­tes i tan­tes coses que no tin­dria prou espai per poder-les dir aquí. I tant se val! sabent com sé que aques­tes coses que diria són les matei­xes que tot­hom sap tan bé com jo. Altra cosa no és la cor­rupció que aquesta dege­ne­ració de la política que ens con­cer­neix a tots, i que tot ho empas­tifa. Governi qui governi, sem­pre sig­ni­fica el mateix: els interes­sos gene­rals i el bé comú han de pre­val­dre als par­ti­cu­lars. Fins al moment pre­sent, no hi ha constància que sigui el govern ofi­cial, el que supe­diti els interes­sos gene­rals als pri­vats, o bé als del seu grup polític, els seus cli­ents i els amics i bene­fac­tors. La pre­va­ri­cació, el sub­orn, la infor­mació pri­vi­le­gi­ada o la llei feta a mida impu­ten el Par­tit Popu­lar, no com a tal, sinó en vir­tut de càrrecs públics autonòmics. No tot és govern esta­tal, ni ho pot ser en un estat com el nos­tre, que és l'estat de les auto­no­mies. I aquí ja hi tor­nem a ser. L'Espa­nya de les auto­no­mies no es cor­res­pon amb la catòlica Espa­nya que té un govern no democràtic i que, per tant, no ha sor­tit de les urnes. I governa tant o més que el govern de l'Estat i que els governs autonòmics, que són els més fràgils. Però només alguns, no tots. El País Valencià no sem­bla gens fràgil. Ni tam­poc que esti­gui man­cat de res. Més aviat hi sobra de tot. Amb l'aval de la visita del Papa, les des­pe­ses a càrrec d'empre­ses fan­tas­mes, només són coses llet­ges o bé de mal gust. I si el Papa ho veu així, és lògic que la jerar­quia catòlica no hagi dit ni piu. No única­ment de les irre­gu­la­ri­tats rela­ci­o­na­des amb les pom­pes i les cerimònies de la visita papal, sinó amb totes. Al con­trari: assu­mint com a pròpia l'estratègia del par­tit nup­cial, s'ha pres­tat voluntària­ment a situar-se a l'avant­guarda. Amb el pre­text de la seva numan­tina defensa de la «la vida eterna», sense prin­cipi ni fi, ha emmas­ca­rat el govern amb una impu­tació gravíssima: «la cul­tura de la mort». El món al revés. Cul­tura de la mort és la inqui­si­to­rial, la cacera de brui­xes, i el menys­preu de l'heretge, no menys que de qual­se­vol per­sona que no digui amén. Des de sem­pre, la xacra de l'Església ins­ti­tu­ci­o­nal ha sigut jus­ta­ment posar l'home al ser­vei de la llei, de la norma moral, i fins i tot del magis­teri ordi­nari, que té el mateix valor que el que pugui tenir qual­se­vol opinió, que pot ser nul o pot ser molt, depe­nent de si diu veri­tat o no. I això que no és cap altra cosa que inte­grisme és el pa de cada dia. I arriba a tal extrem, que fins i tot una reli­gi­osa tan docta com honesta, i tan vir­tu­osa com recta, la monja bene­dic­tina Teresa For­ca­des, doc­tora en medi­cina i teòloga, s'ha vist obli­gada pel car­de­nal Rodè (ima­gina't cristià) a mani­fes­tar públi­ca­ment la seva adhesió als prin­ci­pis doc­tri­nals de l'Església. Més absur­da­ment ridícul, no ho pot ser. Cap res­pecte a les per­so­nes, ni que siguin els fills o filles més vir­tu­o­sos, res importa més que «els prin­ci­pis doc­tri­nals» d'una doc­trina –diguem-ho tot– que no té prin­ci­pis, ni cap ni peus, perquè és ego­la­tria nar­ci­sista pròpia de l'inte­grisme, que tot ho vol per a ell, i tot al seu ser­vei, de l'ínte­gre repre­sen­tant de Déu, que es des­in­te­gra només dir tots aquests dis­ba­rats. La pena és que són cone­guts i no ho sem­bla.

Nova­ment tenim el famós pal·li i tot el que cal és iden­ti­fi­car qui té l'honor tan poc hono­ra­ble de gau­dir de la seva ombra. De moment ja hi ha una cosa que abans no hi era: la custòdia del Cor­pus no té la Guàrdia Civil al cos­tat. I els jut­jats de guàrdia estan al ser­vei de qui els neces­siti. Diria que tots. Però no hi anem de cop. L'ordre s'ha de guar­dar, si volem que l'ordre ens guardi. De moment, el desor­dre ens pre­si­deix.