Inestabilitat congènita

Avui es compleixen 123 dies d'ençà de les darreres eleccions a Corts; o, dit a l'inrevés, en resten 13 per evitar que tornem a desfilar per les urnes. Sóc conscient que repeteixo l'inici de fa quinze dies, però no volia deixar de reblar el clau en aquesta qüestió. Fa pocs mesos, alguns opinadors es delien amb el suposat caos de la investidura catalana; avui, resten impotents davant el trencaclosques impossible de la política espanyola.

No es tracta d'un escenari totalment nou. Malgrat la imatge fictícia dels darrers anys, hi ha prou precedents d'un panorama convuls si resseguim la història. El segle XIX espanyol es caracteritza pels canvis polítics constants, fets a cop de sabre. Si retrocedim al segle passat, el panorama tampoc no és excessivament civilitzat. De fet, bona part de la centúria apareix dominada per règims dictatorials: 6 anys amb Primo de Rivera, 1 amb Berenguer, 37 amb Franco i 1 més fins les eleccions del 1977; en el cas del Generalísimo, segons el territori des d'on es comptin. En total, 45 anys en dictadura. Els 55 restants, Espanya té períodes d'inestabilitat extrema. Els vint primers en són una bona mostra. Entre el 1902 i el 1923, trobem 32 caps de govern diferents, més d'un per any. El punt culminant d'aquest caos es produeix entre el 1917 i el 1920, quan es succeeixen 9 presidents diferents, un per trimestre. No deixa de resultar il·lustratiu, per exemple, que Manuel García Prieto, que va rebre el projecte d'Estatut de mans de la delegació catalana el 29 de novembre de 1918, hagués estat investit a principis de mes i ja no ho fos una setmana després, quan aquest es debatia al Congrés. La República tampoc no fou un període d'estabilitat. En conjunt, doncs, el segle XX espanyol es resumeix en 45 anys de dictadura, 3 de guerra, 29 de govern inestable i 23 de normalitat democràtica. L'escenari actual, doncs, no és nou. Contràriament, resulta més idoni afirmar que Espanya retorna a una inestabilitat congènita.