La Vella Rugalla

La Mar­ga­rida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van con­dem­nar cinc vega­des a morir a la foguera. De les qua­tre pri­me­res se'n va sor­tir. De la dar­rera, no ho sabem. Però, vis­tos els pre­ce­dents, no és del tot impro­ba­ble que sobre­visqués a la con­demna i que per fi la dei­xes­sin en pau els inqui­si­dors que s'acti­va­ven cada cop que ocor­ria un infor­tuni o es revi­fa­ven dis­pu­tes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada ima­gi­nar-la com una dona forta, inde­pen­dent, bona pro­fes­si­o­nal en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d'aquells temps, amb els sen­ti­ments res­guar­dats de la intempèrie del món sota un caràcter reser­vat, guiada per un sen­tit pràctic de l'existència i amb un som­riure lúdic i bri­llant quan algú la feia feliç: ningú sobre­viu així com a així a qua­tre fogue­res.

Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dem­peus, a Mont-roig, un petit poble que s'alça dalt d'un turó enca­rat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l'Alta Riba­gorça. L'his­to­ri­a­dor medi­e­va­lista Pau Cas­tell s'hi va atan­sar fa uns pocs anys, quan pre­pa­rava la seva tesi sobre els judi­cis de brui­xe­ria al Pallars durant l'edat mit­jana, per reco­llir quin record queda actu­al­ment de la brui­xe­ria en aquell indret. Va que­dar amb un pam de nas quan, pre­gun­tant per la Mar­ga­rida Rugall, es va tro­bar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Ruga­lla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m'hi envi­a­ven a bus­car her­bes i remeis, però amb la pre­venció que ens deixéssim tocar per ella.”

No era ella, és clar. Segu­ra­ment, una des­cen­dent de la mateixa casa que havia man­tin­gut els conei­xe­ments ances­trals de reme­iera que l'Església catòlica va demo­nit­zar i era­di­car quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eli­mi­nar l'antic paga­nisme i acon­se­guir el mono­poli ideològic i de cre­en­ces fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Cas­tell ha publi­cat un lli­bre amb els resul­tats de la seva tesi doc­to­ral, i l'altre dia hi vaig pen­sar quan vaig lle­gir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pac­tat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspi­ra­ci­ons democràtiques d'una majo­ria de cata­lans a la foguera de l'immo­bi­lisme de la política espa­nyola. El cas, però, és que sem­pre sobre­vi­uen.